Camí de Sant Jaume. Sisena etapa: Fuentes de Ebro - Saragossa

Sisena etapa. 2 de maig. Fuentes de Ebro – Saragossa

Avui he dormit tot seguit sense despertar-me a altes hores de la matinada com altres dies. El cos em demanava aquest descans reparador. No obstant això, a les sis ja estic despert, com és costum en mi tot els dies de l’any. Em quedo una estona més al llit. Esperaré fins que vegi clarejar el dia a través del finestral obert.

Quan noto la primera llum de l’alba em llevo, preparo la motxilla i marxo deixant la clau al pany tal com acordàrem ahir a la nit, ja que el bar de l’hostal avui diumenge es troba tancat.

Aquest dies, sempre que surto del lloc, repasso obsessivament que no em deixi res. És com una mania. No és que dugui massa coses, però totes em són necessàries per poder arribar fins on vaig.

Tocats dos quarts de set ja camino pel carrer. A la plaça faig una foto al campanar del poble –d’estil mudéjar, naturalment-. Trobo tres nois que bramen incongruències amb veu pastosa i cerveses a la mà. Van beguts. Aquests encara no han anat a dormir. Em volen convidar i beure amb ells i també que els faci una foto. Els dic que serà un altre dia, avui el camí m’espera.

Davant meu veig una cafeteria que ja és oberta i hi entro. Demano un cafè amb llet i una pasta. L’amo de l’establiment té una conversa animada amb quatre cients que van vestits tots iguals. Parlen de carpes de quinze quilos i amb aquest detall sé que són pescadors de festius. De seguida em donen conversa i em fan preguntes. Per a ells no sóc un estrany. La meva roba (que des que s’han popularitzat els esports de muntanya tothom sap que és cara), la gran motxilla i el bastó em delaten. “El norte te gustará”, em diu un. “Ah, eres de Reus”. “Yo conozco Aigüesverds” Es refereix al club de golf. “Y también la Basf. Mi empresa trabaja con la Basf”. “Y también la Pineda” fa un altre. Naturalment, les nostres platges on trobem tants maños. Quan marxo del local tots em donen ànims.

Toquen les set quan surto del poble, traspasso el pont sobre les vies del tren i giro a l’esquerra, Ebre amunt. En aquesta direcció caminaré els propers dies fins que hagi de deixar el riu per tòrcer cap a ponent, pel camí del nord, el camí dels estels.

Em sento bé, descansat, fresc i amb ganes de caminar. En un hort proper una cigonya roba palla amb el bec i surt volant cap al seu niu. Deu estar fent reformes a casa seva, potser fent-la més gran.

Surt el sol cap al sud, pel fons de la vall. Surt vermell i resplendent, grandiós i magnífic en la distància de l’horitzó. Ni un núvol al cel, avui farà calor. He canviat el desert pel riu. Ahir em van passar tantes coses! Escric la meva vivència amb la tinta que em vessa del cor.

A les nou entro a Burgo de Ebro havent fet gairebé 12 quilòmetres. Realment ha estat una passejada per la Cañada Real de las Peñas, que també és el Camí de Sant Jaume i el GR99, o Ruta de l’Ebre. El camí segueix tothora vorejant un canal per entremig de camps verds, horts i casetes. A l’altra banda, apartada, passa la carretera. En alguns llocs hi ha fàbriques i naus industrials. Un camí, avui, humanitzat i radicalment diferent de la immensa solitud que vaig tenir ahir.

Creuo el poble sense entrar-hi del tot, pels carrers que guaiten al camp. De cop i volta sento una olor deliciosa, una flaire de pa que es cou. Veig una porta petita amb una cortina i a sobre un nom: “Panadería”. Entro a un obrador on un noi hi feineja. “Pase, pase, la tienda está en la otra calle, pero pase por aquí mismo”. Vaig a la botiga. Hi trobo un bé de déu de pastes artesanes i pans de tota mida. Hi ha clientela que fa cua. Mentre espero que em serveixin repasso amb la vista l’assortiment de pastes. Ja en tinc triades unes d’ensucrades que semblen molt flonges i estan farcides de cabell d’àngel. Posi’m tres d’aquestes. No, millor quatre, que tinc d’agafar forces. “A Santiago? Desde dónde? De nou el reconeixement del peregrí, de la persona que s’esforça cada dia per assolir el seu terme. Quina diferència, catorze anys enrere, quan en aquest mateix poble a l’amic Ramon li van negar el pa i la sal, tot i haver-se identificat com a peregrí i capellà. Ningú no el va escoltar i va haver de fer nit en un habitacle desendreçat que manté la parròquia per a transeünts i pobres.

M’assec en un banc a la sortida del poble i em menjo de gust totes les pastes, gairebé amb golafreria. Després continuo riu amunt i passo per la Reserva Natural de los Galachos. Els Galachos són antics meandres del riu, zones amb aigües clares i interessants mostres de fauna i flora.

Quan només són les onze del matí ja estic arribant a La Cartuja Baja. Les restes d’aquest antic complex monacal del segle XVII, declarat Conjunt Històric Artístic, queden només a uns quilòmetres de Saragossa i no hi ha cap motiu que justifiqui no aturar-m’hi uns minuts. A la llunyania ja diviso les inconfusibles torres de El Pilar, tot i que encara em falten cinc quilòmetres per arribar a les primeres cases de la capital aragonesa.

La Cartuja fou l’última cartoixa de construir-se a l’estat i la de major extensió. D’ençà de a desamortització de Mendizábal el monestir quedà abandonat fins que començà a ser habitat per nous pobladors. L’església fou restaurada i les cel·les transformades en vivendes particulars. Les restes del claustre, de grandària excepcional, ens pot donar una idea de les dimensions que tenia el complex.

D’aquí fins a Saragossa he de seguir el vial de servei de l’A-68, una zona de trànsit intens on s’ha de vigilar molt. L’entrada a la ciutat es fa per la zona universitària i després s’ha de seguir pel carrer Miguel Servet que, de fet, és una llarga avinguda. Encara trigaré força estona a arribar al centre. Quan hi seré, el comptador de passes em marcarà trenta quilòmetres exactes, en comptes dels 27 que senyala la guia. És la problemàtica que tenen aquestes, que no contemplen l’entrada i sortida de les poblacions. I en les ciutats grans, aquestes distàncies, poden ser considerables. Les torres han desaparegut de la meva vista tapades pels edificis alts i pregunto dos o tres cops la direcció correcte per tal de no fer voltes inútils per la ciutat.

A dos quarts de dues estic assegut en unes escales de la gran plaça de Nuestra Señora del Pilar. Contemplo les torres i les immenses cúpules de la gran basílica. A la capital aragonesa sembla que tot s’hagi contagiat d’aquesta ànsia de grandiositat.

Ara se m’acut que podria intentar segellar la meva credencial de peregrí en aquesta basílica. No sé si serà incongruent, per part meva, un català de la ceba, anar a demanar el segell al bressol de la “Hispanidad”; aquesta entelèquia que ens volen fer empassar com qui combrega amb rodes de molí.

Amb la motxilla a l’esquena, el bastó en una mà i la credencial a l’altra, enfilo cap a la gran portalada de la meva dreta. Hi ha un moviment incessant de gent que entra i surt, pràcticament tots turistes, nacionals i de fora. L’arquitectura i l’art religiós que trobes a dins t’aclaparen. Tanmateix, la impressió que em dóna el bullici de gent amunt i avall, les criatures que corren i criden, és la d’un veritable Mercat de Calaf. Tafaners que van d’un costat cap a l’altre resseguint les immenses naus. Les zones on se celebra el culte estan tancades amb reixats. Les llànties són elèctriques i s’encenen automàticament si poses una moneda al forat de la guardiola. Els confessionaris són retros i es troben escampats pels passadissos.

Tan sols en un d’aquests hi ha un home gran, de cabells blancs, agenollat i que es confessa. A dins un capellà gran, també de cabells blancs, se l’escolta. Espero palplantat al bell mig de l’amplíssim passadís. S’hi estan força estona. Quan l’home s’aixeca, camino cap allà, m’agenolla i li pregunto si és possible complir el meu desig de segellar aquí. Queda una mica perplex, pensatiu, i finalment m’adreça a la sagristia assenyalant-me una gran porta que hi ha al fons. Me n’hi vaig i entro en una altra sala també molt gran. Totes les dependències de El Pilar deuen ser del mateix estil, totes ampul·loses. Aquí també hi ha curiosos i un bidell uniformat darrere d’una taula de mida considerable. Veig una porta entreoberta i un capellà que sembla bessó de l’anterior assegut en una cadira del seu despatx. Quan hi entro, i abans que jo no hagi obert boca, em diu: “Venga, vamos a sellar”. Dit i fet. Es posa a la feina tot xiulant una cançoneta. El segell, no cal dir-ho, també és de fora mida. M’ocupa dues caselles de la credencial. He de reconèixer que fa patxoca.

Al carrer deambulo per la plaça. Faig fotos. Mentre estic badocant davant d’una font de disseny que es troba en un extrem de la plaça, se m’acosta una noia jove amb un somriure d’orella a orella. “Haces el Camino?”. El faig. “Qué contenta estoy de haberte encontrado”. M’explica que ella també ha fet el Camí des de Saragossa, i que per aquí no veu passar gaires peregrins. Doncs n’hi passen, i bastants. Només que la gran capital els dilueix i costa de veure’ls. Li pregunto per un lloc on pugui dormir, que estigui bé i no sigui massa car. “En el albergue estarás muy bién. Te acompaño”. No cal, dona, no et vull entretenir. Ella insisteix. Està molt a prop, al carrer Predicadores. Anem cap allà explicant-nos les nostres respectives experiències del Camí. Entrem, em presenta a la noia de recepció, ens acomiadem amb dos petons no sense abans dir-me: “Dale un abrazo al Santo de mi parte”. Li donaré, no et preocupis. Si hi arribo, és clar, em dic a mi mateix.

La recepcionista, una noia jove, amb prou feines destrossa el castellà. Li costa horrors. Per l’accent diria que és anglosaxona. M’arregla els papers, li ensenyo la credencial ja que fan un descompte als peregrins, i en total pago vint euros per la llitera, llençols i tovallola. Per ser un alberg no resulta pas barat. La capitalitat es paga, penso jo.

Em dóna la clau, una targeta amb un xip electrònic que si la perds et cobren deu euros per una de nova. M’indica on es troba l’habitació i m’instal·lo. Primer que res una dutxa i després ja sortiré a dinar.

Quan sóc al carrer ja són prop de les tres. Primer vaig a trobar una oficina de la Caixa per treure diners del caixer. En duc, però no m’agrada anar just. Tot està pel centre. Volto per un carrer comercial i veig una sidreria que ofereix menú. Hi ha gent que dina, però, quan hi entro, a mi em diuen: “Lo siento, la cocina está cerrada, la cocinera ya se va”. El cambrer tot m’ho diu amb cara de falsa pena, i penso, potser injustament, que ell també té ganes de plegar.

Vaig en direcció al Pilar i volto pels carrerons estretíssims de El Tubo. Qui no ha sentit a parlar mai del famós El Tubo?

Ensopego amb un establiment curiós que em crida l’atenció. Es diu La Republicana. Almuerzos y comidas caseras. “Naturalmente que puede comer”, em diuen quan hi entro. “En aquella mesica mismo”. Hi ha gent. S’hi deu menjar bé. La carta ofereix un reguitzell de noms apetitosos. Trio la cassola de bacallà. Espero, i em porten una autèntica cassola de fang acabada

de sortir del forn, amb tres bons trossos de bacallà fregit i una samfaina extraordinària. Tot decorat amb rodanxes d’ou dur i tires de pebrot vermell. Ho trobo realment exquisit. Per postres demano arròs amb llet. Està molt bo, sucós i l’arròs ben cuit. L’arròs amb llet sec i eixarreït no val res. Un cafè i el compte. El preu és força raonable.

Me’n vaig a l’alberg. S’està aixecant mal oratge i crec que a la tarda em quedaré a l’habitació descansant o escrivint. Al vespre sortiré a menjar qualsevol cosa per allà a prop. L’alberg és un casalici gran i antic que ha estat reformat per acollir gent diversa. Està molt concorregut, no sé si perquè avui és diumenge. Hi veig grups de joves, nois i noies, i molts estrangers. Tots van amb bosses i maletes amunt i avall. A l’habitació hi tinc una taula i em passo la resta de la tarda escrivint. Descobreixo que les parets són de paper de fumar. A l’habitació del costat hi ha gent que parla sense cridar i sembla que els tingui dins la meva, al meu costat.

Cap al tard arriba un dels meus acompanyants, el de la llitera de l’altra banda. Diria que és sud-americà. Només ho suposo, ja que no bada boca i no diu ni ase ni bèstia. S’estira al seu llit, de seguida comença a roncar i quan en té prou s’aixeca i se’n va. També hi haurà un altre hoste que no veuré fins a altes hores de la nit.

Tinc ganes de dormir, i quan arribo de fer un mos, aviat estic al llit. Ho tinc tot dins la taquilla; només he tret el frontal per si a la nit el necessito. La targeta no sé on posar-la. Si l’extravio, malament rai. Tant la porta de l’habitació com la taquilla s’obren només si la passes per davant d’un lector electrònic. Si m’he d’aixecar a la nit per anar al servei i no la duc, després no podré entrar. Així, doncs, agafo una punta del llençol i la poso dins d’una mena de farcell amb un nus. D’aquesta manera, encara que sigui a les fosques, sempre la podré localitzar.

Tanta preocupació per no perdre la targeta, a la nit em farà una mala jugada. De moment intento dormir. Em costa agafar el son perquè en algun lloc de la casa, i ja he dit que aquí no hi ha parets, fan un concert de jazz. M’hi havien convidat, abans, quan he passat per recepció. L’únic concert que jo vull és el que em pugui oferir Morfeo. Un concert de jazz en un alberg... Quines coses!