dilluns, 3 de maig de 2010

Camí de Sant Jaume. Setena etapa: Saragossa - Luceni

Setena jornada. 3 de maig. Saragossa – Luceni

Quan són les set del matí ja estic al pàrquing de la Expo buscant el camí de sortida de la capital aragonesa. He d’anar a trobar el circuit esportiu que han construït recentment per la vora del riu Ebre. Tota la zona va ser reformada a ran de l’Expo Zaragoza 2008. Aquest circuit l’utilitzen diàriament les persones que els agrada caminar, córrer o anar en bicicleta. Disposa d’una bona pista per practicar-hi l’esport, arbres i bancs per descansar. Tot plegat són deu quilòmetres, pujant per una banda del riu i baixant per l’altra després d’haver creuat un pont. M’ho va explicant un home que acabo de conèixer i que camina al meu costat, ara que em trobo a l’alçada del Parque Deportivo Ebro. Quan s’acabi la llarga paret del Parque he de girar a l’esquerra per agafar el desviament de Monzalbarba, que en realitat serà una estreta carretera sense trànsit. Ell seguirà el seu camí i jo el meu.

Camino animat, tot i que aquesta nit he dormit molt poc, gairebé gens. L’he passada fatal. Me’n vaig anar al llit aviat, però em va costar d’adormir-me perquè sentia sota els peus aquell concert que feien de jazz. L’home de la llitera del costat, el que no parla, no sé a quina hora devia arribar; no el vaig sentir. En canvi l’altre, el de la llitera de sobre meu, em va donar la nit del lloro.
Va arribar a no sé a quina hora, segurament quan feia poc jo que dormia. Va entrar fent tant soroll com podia i més. Igual com si estiguéssim a mitja tarda. Obrint i tancant la taquilla varies vegades. Pujant i baixant de la llitera, donant cops sense cap mirament. Em va desvetllar completament. No sé fins a quina hora vaig poder abaltir-me. Ell feia estona que ja roncava.
Llavors va venir el pitjor de tot. L’home de la llitera de dalt baixava i em ruixava la cara amb un esprai per tal d’immobilitzar-me. Em volia prendre la targeta i robar-me tot el que tenia a la taquilla. Jo volia cridar socors i no podia. Estava paralitzat i terroritzat. Finalment vaig poder fer un crit, una mena de lament molt profund. El crit va ser real i em vaig despertar. Havia tingut un malson per culpa de la meva obsessió amb la maleïda targeta. No recordo haver tingut mai abans cap altre malson com aquest tan angoixant.
No sabia si havia despertat algú amb el meu crit. Però tornava a estar completament desvetllat. L’home de dalt seguia roncant; i quan va parar, al cap de molta estona, va començar el concert de roncs el del costat. Quan ja n’estava tip, vaig agafar el frontal i amb molt de compte per no despertar ningú, el vaig encendre sota els llençols per mirar l’hora. Eren quarts de cinc. A les cinc ja no vaig poder aguantar més. Em vaig vestir, vaig agafar la motxilla i totes les meves coses de la taquilla i vaig baixar a recepció. Vaig encendre el llum d’una tauleta i, assegut en un sofà, em vaig passar l’estona escrivint fins que es va fer de dia.
A quarts de set començava a baixar gent amb maletes. Els uns parlaven en anglès i d’altres en alemany. Això no és un alberg per a peregrins, em vaig dir. És un hotel barat per a turistes que vénen per poc preu a visitar Saragossa. Aquí només hi he trobat xivarri i gent mal educada. No hi posaré mai més els peus!

Segueixo el camí que m’ha de dur a Monzalbarba. Després passaré Utebo, Sobradiel, Torres de Berrelén, Alagón, Cabañas de Ebro. Alcalá de Ebro i, finalment, Luceni, on espero poder trobar lloc per dormir.
El cel està força tapat des que s’ha fet de dia. Abans de sortir de l’alberg li he preguntat al noi de recepció quin temps es preveia per avui. “Lluvia. Habrá que taparse”, m’ha dit. El camí ho dirà. Fa un aire ben fresc, fins i tot diria que comença a fer una mica de fred. El temps ha canviat. Per precaució, abans de sortir, m’he posat una samarreta tèrmica entre la camiseta acrílica i el paravent.
A la vora del camí trobo una acàcia molt gran, majestuosa. En un rètol hi diu: Acacia tres espinas. Li faig unes fotos i continuo.
A Utebo hi ha la famosa torre mudéjar de la parròquia de Santa Maria, declarada monument nacional. Ha estat molt reproduïda en fotografies i postals. La decoració ceràmica de la torres és especialment singular, formada per centenars de majòliques decoratives.
Mentre li faig unes fotos toquen nou campanades. Què és una hora?, em ve al cap. Un toc més de campana en l’infinit camí de la Vida.

A Sobradiel busco un bar per esmorzar-hi. És antic com aquells cafès d’abans dels pobles. La mestressa en fa un bon entrepà de pa amb tomàquet amb una truita a la francesa que m’empasso en un tancar i obrir d’ulls. Tinc gana i menjo de gust. A la televisió del bar tenen sintonitzat el programa matinal de TVE. No me’l miro, però casualment plego un titular que no em posa pas content: “El agua, el frío i la nieve volverán en pleno mes de mayo”. Anem ben arreglats, penso.
Passo més poblacions, totes petites. La ruta d’avui és un rosari de pobles que es van succeint en el meu caminar per l’àmplia vall del riu Ebre.
El vent fresc del matí s’ha convertit en una ventolera molt freda que em ve de cara i em dificulta la marxa. El que no sé encara és que demà, aquest vent, serà més terrible. A Cabañas de Ebro, el riu, que aquí es mostra en tota la seva amplada, fa un angle de 90º que en el passat ha provocat més d’una inundació. Ara veig que s’han protegit de les riuades amb un mur de formigó força alt i ben gruixut.

A la sortida del poble el Camí de Sant Jaume i el “Camino Natural del Ebro, GR99” divergeixen. El primer se’n va cap a Alcalá de Ebro passant per la finca Insula Barataria, i el GR segueix els meandres del riu per passar per un lloc que es diu Mirador del Ebro. Me n’hi vaig, a veure què hi trobo. Entre Cabañas i Alcalá el riu fa un tomb molt gran, uns meandres molt extensos. Tot aquest ampli terreny està ocupat per plantacions de pollancres. Abans d’entrar en aquest laberint de fileres d’arbres, camins i canals d’aigua, hi ha una zona de descans amb panells explicatius de la reserva natural que forma el riu, que aquí es pot contemplar en tota la seva bellesa.
M’endinso uns centenars de passes per l’espessor d’aquest bosc artificial que formen els altíssims i atapeïts arbres. Els troncs s’alcen fins a perdre’s de vista. Dalt de tot, el fullam espès forma les voltes d’una catedral. Les capçades dels arbres, avui, amb el fort vendaval, es balancegen com la coberta d’un vaixell fuetejada per la mar embravida. A ran de terra, dins d’una penombra absoluta, s’hi estén el silenci. Caminar per aquí encongeix l’ànim del peregrí solitari.

Refaig camí i vaig a l’encreuament que he passat abans per continuar cap a Alcalá de Ebro. El poble es travessa pel carrer Miguel de Cervantes i, just a la sortida, en una bonica placeta, hi ha un monument a un pensatiu Sancho Panza al costat del qual una placa recorda al peregrí qui és el propietari d’aquest singular territori.
“HOY DÍA A TANTOS DE TAL MES Y DE TAL AÑO, TOMÓ LA POSESIÓN DESTA ÍNSULA EL SEÑOR DON SANCHO PANZA. QUE MUCHOS AÑOS LA GOCE. Cervantes”.

Quan tinc Luceni a l’abast el vent s’ha tornat huracanat i ha estripat tots el núvols que quedaven. Aquest vent d’aquí és el Cierzo que baixa per la vall de l’Ebre i arriba fins al mar. Quan és allà baix, nosaltres li diem mestral, cers o serè.
Estic a la Comarca de la Ribera Alta del Ebro, i he caminat gairebé cinquanta quilòmetres des de Saragossa. El terreny, efectivament, aquí es veu alt. He anat pujant contínuament i imperceptible per la vora del riu i la vall s’ha eixamplat extraordinàriament. Les muntanyes que la tanquen, Moncayo inclòs, ja es veuen molt lluny i empetitides. Ve a ser com l’entrada a un gran embut que ha de dirigir el vent cap a la mar per l’estreta gola de l’Ebre.

Vaig a la única pensió que hi ha al poble a dutxar-me i a descansar. A la nit, abans d’adormir-me, passaran per davant meu moltes vivències dels darrers dies. També em vindrà al cap aquell vehicle que vaig trobar ahir aparcat davant de La Cartuja. Al lateral tenia pintat un gran logo amb un somriure profident. Es tracta de la publicitat d’una coneguda marca de patates xips. El que em va cridar l’atenció, però, vas ser la frase qui hi havia retolada sota la cara. “Y hoy, ¿has sonreído?”.
Clar que sí, que avui he somrigut. També he donat gràcies a la Vida. I aquest dies també he plorat. Com aquest matí, quan deixava enrere les últimes cases de Saragossa. Els ulls se m’entelaven no sé per què i uns sanglots inexplicables em pujaven per la gola. No era pel cansament ni per desànim. Devia ser l’inconscient que necessitava esbandir la pena acumulada durant tants anys i treure-la fora.