dimarts, 4 de maig de 2010

Camí de Sant Jaume. Vuitena etapa: Luceni - Tudela

Vuitena jornada. 4 de maig. Luceni – Tudela

He dormit molt bé i he descansat. Em feia molta falta. Ahir, quan vaig arribar, per primer cop vaig sentir molèsties als bessons de la cama esquerra. No havia dormit gens i vaig fer massa quilòmetres seguits sense a penes descans. El cos es queixa i m’avisa. Durant el dia he de fer més aturades i en prenc nota.
Em desperto a l’hora de costum i em quedo al llit fent el ronso. No m’aixecaré fins que no claregi el dia. Sento el vent com truca als finestrals i a les portes. “El vent, quan surt del bosc va tot ple de queixes”, va escriure Gabriel Ferrater. El vent no m’és estrany, per sort meva el conec des que vaig néixer.

Quan surto ja són dos quarts de set i la llum de l’alba encara no arriba. Vaig a trobar la carretera que m’ha de dur a Gallur i que he de seguir durant vuit quilòmetres. És completament recta i no gaire ampla. Hi ha poc trànsit, però s’han d’extremar les precaucions ja que els conductors de la zona hi circulen a gran velocitat, segons m’adverteix la guia. És veritat, els pocs cotxes que passen van massa de pressa. També és cert que, els que em vénen per davant, quan em veuen s’aparten. Vull pensar que em reconeixen la condició de persona que fa el seu Camí. Vaig sol, contra el vent que em ve de cara i contra tots els entrebancs de la vida.

El vent és molt fort, i més que fred, és gèlid. Tinc la cara i les mans glaçades. Si en dugués, em posaria de gust uns guants i el buf. He de fer un gran esforç per avançar. El vent m’empeny enrere i jo vull anar endavant. A voltes ell m’atura completament, i llavors, amb obstinació, acoto el cap i em vinclo endavant per poder continuar. Representa una lluita titànica de dues determinacions irreductibles. La del vent i la meva. Sort en tinc, de conèixer-lo i no m’atemoreix. Aquest és el meu vent, i aquesta nit o demà serà allà baix, a casa meva.

Ara te’m fas present i em vénen ganes de poder abraçar-te. Amb aquest vent t’envio els meus pensaments i les meves paraules, perquè demà sentis com et murmuro tot el que sento...

He tingut quasi dues hores de lluita contra el vent quan entro a Gallur i vaig a esmorzar. A la sortida de Luceni encara estava tot tancat, els carrers eren deserts i no he pogut prendre res. Trobo un lloc acollidor i modern, que al mateix temps és hotel, restaurant i bar. El local no és molt gran i està ple de gom a gom; molts cients s’estan a la barra. Per sort, tinc una taula buida en un racó. Quan m’assec vull anotar els pensaments del camí i no puc; tinc les mans completament balbes i insensibles. Primer he de menjar i refer-me. Trio un entrepà de truita amb alls tendres. És un pa tendre i cruixent per fora i el trobo deliciós. Després prendré un cafè amb llet. No vull tenir pressa, descanso i faig una parada llarga de prop d’una hora.
Surto de Gallur per un carrer que s’aturona. La població està presidida per l’església de San Pedro Apóstol, del segle XVIII. Cada 22 de febrer la vila celebra la festa de la Càtedra de San Pedro que només es commemora a Roma, Antioquia i a Gallur.

Quan deixo el recer de les cases em torna a encalçar el vent amb tota la seva ferotgia. Tinc dues opcions: seguir pel camí marcat, i a través del camp, o anar pel camí de servei del Canal Imperial d’Aragó.
Aquest canal, una de les obres hidràuliques més importants d’Europa, va ser construït en l'últim terç del segle XVIII entre Fontellas (Navarra) i Saragossa. La seva construcció tenia per objecte millorar el regadiu de l'antiga Sèquia Imperial d'Aragó, portant l'aigua del ric Ebre fins a Saragossa i permetent estendre el regadiu a la ciutat. Té una longitud de 82 quilòmetres, entre la capital aragonesa i El Bocal.

Per no estar pendent dels senyals, amb el temporal de vent que es presenta, trio l’opció de caminar pel marge esquerre del canal, vorejant l’aigua. Veig el canal ample, profund i cabalós com un veritable riu. Fa por mirar-lo avui que l’aigua s’arrissa amb impetuosa violència. Camino tan allunyat del corrent com m’és possible; el vent em fa anar d’un cantó cap a l’altre i no vull tenir el perill a prop. Només de mirar-lo, m’agafen esgarrifances.
Com més camino, més fort és el vent i més forta la meva determinació d’arribar al meu terme.
Estic a camp obert i exposat a un autèntic huracà. Només de pujar un talús, per on creua un camí carreter, la seva força em fa recular tres passes enrere i les pedres del camí se’m claven a la cara. Me l’he de protegir amb la guia que duc a la mà, però llavors no m’hi veig.
Al migdia, quan estigui esperant per dinar, m’adonaré que tinc tot el cap ple de pedretes quan em passi els dits pels cabells, tot i dur-los ben curts. Els ulls em quedaran plens de terra.
Passo de llarg Mallén, l’última població de Saragossa. A la meva dreta tot són extensions de terra fèrtil. Maquinària pesant i grans tractors hi treballen preparant els futurs cultius, obrint nous camins i substituint les velles sèquies per altres més modernes de formigó. Als camps d’aquí no veig cap aspersor, com quan venia pels Monegros. Tot deu ser reg per inundació. Al nord de l’Aragó li sobra l’aigua que li falta al sud.

Camino penosament. Avui sembla que no avanci, que no faci via. La força de la natura s’ha conjurat per fer-me desistir, i ella no sap que abans de sortir jo ja havia pres una DETERMINACIÓ.
Porto més de quinze quilòmetres de caminar per la vora del canal i em sento esgotat. Encara me’n falten quinze més abans no el deixi. Trobo un pont antic de pedra que creua el canal amb un rètol on hi diu: “Puente de Cortes”. El poble el tinc a l’esquerra, més o menys a un quilòmetre. Ja sóc a Navarra. Deixo el canal i m’hi dirigeixo; necessito descansar. Necessito un refugi que em protegeixi una estona, per després poder continuar.

A l’entrada del poble veig les sagetes de l’altre camí més nou. Rumio quin dels dos em convé seguir després de dinar. Se’m para un cotxe a la vora i em diu el conductor: “¿Estás perdido?”. No, no estic perdut. Només tinc dubtes i també li vull demanar un lloc que estigui bé per dinar. “Allá delante comerás muy bién”. Li’n dono les gràcies.
Entro al Bar Restaurant i pregunto. El menjador l’obren a la una, i veig que falta un quart d’hora. Esperaré. Mentrestant, descanso i prenc notes. Consulto la guia, cosa que el vent m’ha impedit fer en tot el matí. Tampoc no he pogut fer cap fotografia.
Mentre estic entretingut amb les meves coses va entrant molta gent, tots treballadors. Passen uns minuts de la una quan m’adono que el menjador és ple a vessar, i això que és molt gran; calculo que hi caben més de cent persones. No et preocupis, em diu un dels cambrers, jo t’aviso quan tingui un lloc. Molt bé, continuaré esperant, doncs. Al cap d’una estona, quan el menjador ja és mig buit, dino molt bé i el preu no és gens car.
He fet una parada llarga i amb prou feines estic a mig camí de l’etapa d’avui. A la sortida trio la ruta que va pel costat de la via del tren. Aquell canal perillós m’espanta. En una paret hi ha escrit: “Soy de Cortes y de Navarra”. Torno a estar en una terra de transició. “Hacer mal en Cortes y huir a Mallén”. Aquesta dita local recorda que històricament sempre hi hagué frontera entre l’Aragó i Navarra. Sobre el terreny, però, no es veuen aquí diferències entre un costat i l’altre, si bé molts dels noms dels locals públics apareixen escrits en euskera.

Més de dues hores camino fins a Ribaforada pel camí que segueix molt a prop dels rails del tren. Entremig passaré pel polígon industrial de Buñuel on hi trobo empreses molt anomenades, com la multinacional Alstom i Ecotecnia. La segona, fa un temps, va ser comprada pel grup Alstom. Els inicis d’Ecotecnia van ser els d’una petita cooperativa dedicada al sector de les energies renovables, l’any 1981. Ara és una referència a nivell internacional, ocupa més de vuit-cents treballadors en cinc fàbriques a tot l’Estat espanyol i fabrica aerogeneradors de fins a 2 Mw.

Ribaforada el passo pels carrers de la perifèria per anar a trobar el pont sobre el Canal Imperial; després, sense altre remei, l’he de seguir fins a El Bocal. La ruta nova i la vella es fusionen en un sol camí.
En un carrer uns paletes treballen a la vorera i una dona va tapada fins a les orelles amb una bufanda. En una farmàcia el digital marca les 17:01 i 6º de temperatura. A la nit, quan estigui mirant el temps al TN, amb els mateixos graus donaran una temperatura de sensació a Pamplona de -6º amb un vent de tal sols 28 k/m. Quina deu ser la meva temperatura de sensació, amb ratxes de vent de prop de 100 k/h?
Abans de creuar el pont em ve a trobar una dona bastant jove que passeja un gos. Em diu que ha tingut una gran alegria en veure que faig el Camí. M’explica que ella l’ha fet dos cops i se’n declara una fervent admiradora. Que no vagi per la part dreta del canal, m’aconsella, que allà estaré massa exposat al vent. Millor que camini pel calaix de l’esquerre que un marge alt em donarà una certa protecció. M’acompanya per ensenyar-m’ho i li dono les gràcies quan ens acomiadem.

El vent, que no ha cessat ni un instant, amb la del protecció del talús em dóna una mica de respir. Puc avançar més ràpidament. Però quan s’acaba una dificultat en comença una altra. Ara arranca a ploure, i tot i que no és un gran xàfec, no triga a rajar-me l’aigua per la visera del paravent impermeable, ja que he hagut de posar-me la caputxa.
En menys d’una hora estic a Puente de Formigales, el poblat que guarda les comportes del Canal Imperial. La guia recomana la visita a la Casa de las Compuertas, la gran obra d’enginyeria que recull les aigües del riu,  però està a un quilòmetre i mig i ho deixo per una altra ocasió. Encara em queden set quilòmetres fins a Tudela i avui ja he patit prou.
Quan surto a camp obert comprovo que hauré d’esforçar-me fins als últims metres, fins al darrer pas. Éolo, el senyor dels vents, m’ha martiritzat des de la sortida fins l’arribada. I amb tot, no li tinc rancúnia. Ell anant cap al sud i jo cap al nord, ens creuem en un punt casual dels nostres camins. Ell, cap a molt lluny. Jo insistint com un vent que no s’atura.

Quan passo el pont sobre les vies del tren per entrar a Tudela són les set del vespre. Arribaré a l’hostal i hauré caminat prop de deu hores, sense comptar les aturades. He passat un dia terrible, només comparable amb el dia que vaig creuar els Monegros. Allà, lluitant contra el cansament i l’extrema solitud, va ser la Confiança i alguna cosa més la que em va treure del mal tràngol. Avui ha estat la Determinació la que m’ha donat forces per arribar a Tudela. Dia a dia tot es va complint. Diàriament, el Camí em dóna lliçons i jo les absorbeixo. Sense determinació no es pot arribar enlloc; i aquesta és la precursora del treball, la constància i l’esforç.

Avui crec que m’he guanyat un bon descans. Sobretot necessito un bany d’aigua calenta que em reanimi. Anant cap al centre arribo a un hostal que es veu agradable i m’hi quedo. Està molt bé. Fins i tot el trobo massa luxós per a mi, que només sóc un home solitari que camina i busca el seu Camí.
Abans de sopar rebré una trucada teva i em diràs que el Juan ens ha deixat. Tots sabíem quin seria el final de la seva malaltia i això no treu que la pena sempre t’agafi desprevingut. Hem caminat molts cops amb ell i era un bon amic. Tenia aquell caràcter alegre tan característic seu, sempre de bon humor, i tots l’apreciàvem molt. Ell també sabia, fa temps, que el seu mal no tenia remei. Descansa en pau, amic meu i nostre, estiguis on estiguis.

Quan m’abandono en els braços de la son una campana molt propera em toca dotze campanades. La seva veu és melodiosa i la sento alta i clara. Demà no em tornarà a parlar fins que no em digui que ja són les sis. L’hora de tornar al meu Camí.
 


A la primera columna hi ha tots els llocs on he fet alguna parada substanciosa i en negreta les poblacions on he pernoctat. La segona columna dóna les hores reals que he passat caminant en cada etapa. La tercera indica el total d’hores acumulades en tots els dies. A la quarta hi ha els quilòmetres cronometrats de l’etapa. I la cinquena, finalment, els quilòmetres del conjunt del viatge.

Reus
Prades
Ulldemolins                    8’15               8’15           39 km           39 km
Bellaguarda
La Granadella
Llardecans
Maials                             8’45             17’00            45 km           84 km
La Granja d’Escarp
Mequinensa                   6’30             23’30            32 km           116 km
Montnegre
Cardiel
Candasnos                      6                 29’30            33 km           149 km
Peñalba
Bujaraloz
Venta Santa Lucía
Fuentes de Ebro             13                42’30            68 km           217 km
Burgo de Ebro
La Cartuja
Saragossa                      5’30             48’00            31 km           248 km
Utebo
Alagón
Luceni                            8’30             56’30            47 km           295 km
Gallur
Cortes
Ribaforada
Tudela                            9’30             66’00            49 km           344 km