Camí de Sant Jaume. Novena etapa: Tudela - Calahorra

Novena jornada. 5 de maig. Tudela – Calahorra

Tudela és la capital de la Ribera Navarra i la segona vila més important de la Comunitat després de Pamplona. La ciutat ha sabut combinar modernitat amb un patrimoni monumental històric força important. Un punt de visita obligada és la Plaza de los Fueros, presidida per la Casa del Reloj, centre neuràlgic de la ciutat i lloc de trobada dels tudelans, decorada amb els escuts dels pobles que formen la Ribera Navarra.

Sota el meu punt de vista, vagis on vagis de Navarra, del nord al sud i d’est a oest, arreu trobes una terra pròspera i un territori ben endreçat. La conec d’haver-hi estat altres vegades.

Disposen de les eines per impulsar el seu benestar i decidir el que els convé per continuar prosperant: els Furs i el Concert Econòmic. Recapten els impostos, miren el que necessiten i la resta ho lliuren a l’estat. Un fet que, a nosaltres, els catalans, no ens deixen ni ens deixaran fer mai. La paradoxa és que els mateixos que a nosaltres ens espolien i ens neguen el pa i la sal, aquí estan a favor del sistema del Concert. Ens convé que d’una vegada per totes, com a nació que sempre ha estimat la llibertat, la prosperitat i la justícia, decidim què volem ser i cap on volem anar. Quan la majoria ho hàgim decidit, llavors només ens caldrà una determinació. Una determinació tan o més forta que la meva d’ahir.

Preparo les meves coses i baixo a recepció a liquidar el compte. Mentre me’l preparen, l’home em pregunta: “Hasta dónde?”. De moment fins a Alfaro, uns vint quilòmetres. “Por la autovía nueva sólo hay catorze”. D’acord. Però jo no vaig recte per la carretera, sinó que el meu Camí fa tombs i marrades. Per rutes solitàries i difícils, el meu, és molt més que un camí.

Surto al carrer. Encara fa vent i és ben fred, tot i que ni de bon tros es pot comparar amb el vendaval gèlid d’ahir. L’hotel on he dormit està a la vora mateix de la Plaza de los Fueros, al centre de la ciutat. Faig fotos de la bonica plaça. Tudela m’encanta, la veig elegant, amb els seus palaus i cases senyorials.

En una cafeteria que ja han obert prenc un cafè amb llet. Després faig cap a la catedral, Monument Nacional des de 1884. És una gran obra dels segles XII-XIII de la qual destaquen les torres i l’espectacular Portada del Juicio.

Ahir, a l’arribar tard i cansat, no vaig segellar i he de fer-ho ara. Al costat de la catedral es troba la Casa Consistorial, i a dos quarts de vuit veig que ja hi entren a treballar. Abordo a una noia i em diu que segurament podré segellar a l’Oficina de Turisme. A quina hora obren? No ho sap; entra a l’ajuntament i torna a sortir. A les nou. Massa tard, no puc esperar tant. Passa, doncs, em diu ella. Parla amb unes companyes i em porten el segell de l’ajuntament. Moltes gràcies, simpàtiques tudelanes!

Des de la mateixa catedral, unes petxines de peregrí de color daurat, i col·locades entre les llambordes, guien el caminant fins a les portes de la ciutat. Allà puc admirar un magnífic pont de disset arcades que ja existia abans de la dominació àrab.

He d’agafar el Paseo del Cristo i una carretera secundària que en quinze quilòmetres em durà a Castejón. Després continuaré fins a Alfaro. No sé si avui aniré més enllà; penso que vaig massa de pressa. M’exigeixo massa i no sóc humil davant les etapes que faig cada dia.

Humilitat, una paraula que encara n’he d’aprendre. Espero trobar-la en el meu Camí. Humilitat davant els altres i envers mi mateix. També humilitat per reconèixer que algun cop t’he pogut fallar; que potser esperaves... (≠).

Penso ara en la història tan entranyable de la nostra trobada. Aquella que tantes vegades hem recordat junts... (≠).

Tota aquesta història nostra m’ha passat per davant mentre camino. Has vingut al meu costat per desplegar-me-la davant dels meus ulls i ja no m’abandones. Tot el dia et porto amb mi.

Són prop de les onze quan arribo a Castejón i entro en una fleca-cafeteria per esmorzar. El local és gran, gairebé no hi ha ningú i hi estic molt bé. Em preparen un senyor entrepà, rebò de veritat.

Quan arribo a Alfaro ja he sortit de Navarra, i és que per aquesta Comunitat només hi he passat fugaçment. A l’entrada de la ciutat trobo un cartell on hi diu: “Alfaro, paraiso de la cigüeñas”. I es veritat, perquè per tot arreu es veuen les aus estilitzades i els seus grans nius enlairats dalt dels campanars i en els llocs més inversemblants.

Alfaro és una ciutat de deu mil habitants que formà part de la província de Soria fins que l’any 1883 es creà la de La Rioja. El seu terme municipal és un dels més grans de l’estat espanyol amb 193 quilòmetres quadrats i ha estat sempre considerat com la Llave de Castilla, motiu pel qual apareix una clau a l’escut de la ciutat.

L’edifici més emblemàtic d’Alfaro és la Colegiata de San Miguel, que és també el temple més gran de La Rioja i el millor exemple de mudéjar d’aquesta Comunitat Autònoma.

Són només quarts d’una del migdia quan estic fent fotos a aquesta monumental Colegiata. Per fi he vist unes torres mudéjar que fan patxoca, no com els campanars de moltes poblacions, que eren més aviat nans i esquifits.

Ara se’m presenta un altre dilema. Tenir o no tenir humilitat? Frenar l’ànsia de seguir, o bé deixar que siguin les cames les qui em marquin el terme d’avui?

Quan surto d’Alfaro camí de Rincón de Soto comencen a caure gotes. A veure si tindrem un altre dia com el d’ahir, penso. No és gaire aigua, la que cau, però el vent, que encara bufa amb força, fa que les gotes se’t clavin a la cara. De tan en tan surt una tímida ullada de sol al meu darrere. Ara sol, ara pluja. Ahir a la nit, a la televisió, van dir que avui plouria al Cantàbric i que a la vall de l’Ebre el vent esquinçaria els núvols.

Tot el dia que veig passar reactors de combat amunt i avall. Ahir també en vaig veure. Segur que van i vénen del Polígono de Tiro de las Bardenas Reales, junt al Parc Natural del Mateix nom (quines coses!). Aquest camp d’exercicis per als avions de guerra és l’únic que existeix a l’estat.

Dir que, per assolir la pau, ens hem de preparar per a la guerra, és una fal·làcia més. El que cal és millorar la condició humana; aportar cadascú de nosaltres la nostra part perquè la societat en conjunt sigui millor. Ens cal millorar i evolucionar com a persones. Trobo que hi ha gent que no s’hi esforça gens, no evolucionen i més aviat sembla que, fins i tot, vagin enrere.

Mitja hora abans d’arribar a la següent població, Rincón de Soto, trobo les primeres vinyes des que he entrat a La Rioja. D’aquest ceps deuen sortir els seus famosos vins. També hi ha camps plantats d’arbres fruiters, que cada cop sovintegen més. El regadiu, en la majoria dels casos, continua sent per inundació. La nova cultura de l’aigua, l’estalvi de recursos i la sostenibilitat són conceptes que costen d’arrelar, segons com.

Abans d’entrar al poble veig una filera de magatzems hortifrutícoles. Algunes naus són modernes i també n’hi ha que semblen bastant antigues. Hi llueix en moltes el distintiu “Peras de Rincón de Soto”. M’assabento que la producció frutícola ha estat, des de fa segles, la font d’ingressos de la població. Per facilitar aquest tipus de conreu, durant el segle XVI es construí en aquest poble la primera presa del país.

Quan arribo a Calahorra són quarts de set de la tarda. La ciutat se m’ha fet visible des de molta distància, ja que el casc antic està assentat sobre un extens turó que li dóna visibilitat i et produeix l’efecte que el tens més a prop del que en realitat està.

Calahorra, la capital de La Rioja Baja, fou un important enclavament a l’època romana i conserva notables restes del seu passat.

Només creuar el riu Cidacos em trobo de front la imponent catedral de la ciutat, situada als afores. Es tracta d’un edifici de segle XV -gòtic tardà-, on destaca la magnífica Puerta de San Jerónimo, d’estil plateresc.

Entro per veure si hi ha sort i em poden segellar la credencial, tot i que ja és una hora avançada de la tarda.

La immensa nau està completament buida, però tots el llums del cor central estan encesos i em rep un extraordinari concert d’orgue que escampa la bella sonoritat per totes les voltes, de complexitat estrellada, i retorna cap a mi produint-me una sensació corprenedora.

Espero i no veig ningú. El concert de música sacra encara dura i sembla no voler acabar. Finalment, veig un home que surt per una porta i li puc fer la meva petició. Em respon que segurament l’organista podrà arreglar-m’ho. Com que aquell bon senyor deu estar abstret en la seva partitura i no acaba mai, aquest altre se’n va dalt les altures del cor a buscar-lo.

Quan baixa, l’entusiasta concertista m’atén molt amable i satisfà la meva petició. En sortir de la sagristia em pregunta: “Dormirás en el albergue?”. Noto com el cos se’m trasbalsa i es posa en guàrdia. Un altre alberg no, sisplau! Només vull una pensió, la més humil que hi hagi. “Ven, que te acompanyo y te enseño”. Sortim a fora i m’indica pel carrer que he de continuar i em dóna tota mena de detalls per arribar-hi. Me’n vaig cap allà amunt xino-xano, i quan ell ja s’ha tornat a amagar dins la catedral, fent-me el distret passo de llarg.

Em costa trobar la pensió que busco, ningú sap donar-me raó del carrer, que al final resultarà ser a l’altra punta de la ciutat.

Pregunto pel centre de la ciutat i una dona em diu que ella sap d’un hostal que està molt bé. M’hi acompanya, ja que va al mercat i l’establiment es troba a la vora. Anem parlant pel camí i, davant la seva curiositat, li explico uns quants detalls del meu viatge. Em diu que per aquí, a l’estiu fa molta calor i a l’hivern molt fred, i que aquest any n’ha fet molt. A la costa esteu més bé, diu ella, i ho sap perquè un fill seu estiueja a l’Ametlla de Mar.

Quan entro a l’hostal, que es veu molt nou i té bona presència, el que deu ser l’amo del local em diu que està ple i que li sap greu. Somric, i li dic que no es preocupi, que ja trobaré alguna cosa. Davant d’un mapa que té a sobre el taulell m’adreça a un altre lloc per dormir, i que, finalment, resultarà ser la pensió que anava buscant. Allà sí que trobaré lloc per quedar-m’hi, en una casa modesta però en la qual també hi estaré be.

M’adono que ara quan parlo amb algú sempre tinc un somriure a punt, de manera natural, tot i que sigui per respondre a una negativa que em donin. Ho trobo força curiós, si més no.