Camí de Sant Jaume. Desena etapa: Calahora - Logroño

Desena jornada. 6 de maig. Calahorra – Logroño

Amb la poca llum de la matinada, avui en despertar he cregut que era més d’hora i he mandrejat al llit abans d’alçar-me. Quan enllesteixo la motxilla ja són prop de les set. Baixo al bar, torno les claus de l’habitació i prenc alguna cosa. Tots comenten que avui fa molt fred. A mi em sembla que ben mirat no és gaire cosa si el comparo amb el fred de l’altra dia, i a més accentuat amb vendaval que feia.

Vaig sortint, i quan sóc en una cruïlla, ja als afores, se m’apropa un noi i m’indica la direcció correcte. “Buén Camino”, em diu. M’ha reconegut com el que sóc. El Camí fa que em vegin senzill i proper davant els altres. Tothom em dóna una mà.

De Calahorra a Alcanadre són vint quilòmetres de caminar sense absolutament res entremig per poder parar en algun lloc habitat. Novament, hores llargues de solitud que s’aprofundeixen en el meu Camí. Esforç continuat que em va sacsejant els racons més interiors.

Penso que aquest Camí que faig no el podré explicar mai. Crec que ningú que no l’hagi viscut el pot entendre. I hi ha tants Camins! Cadascú té el seu.

Durant aquestes hores em passen pel cap les coses més inversemblants. Per exemple, la curiositat que sempre he tingut per les coses de l’Univers, sobretot m’apassionen els temes relacionats amb l’astronomia i l’astrofísica. Els trobo fascinants. Si tornés a néixer, segur que voldria dedicar-me a aquesta branca de la física. He llegit bastants llibres que tractem sobre aquesta ciència. M’encanten els escrits per Stephen W. Hawking, membre del Departament de Matemàtiques Aplicades i Física Teòrica de Cambridge i que ocupa la càtedra Lucasiana, la mateixa que en el seu dia va ocupar Isaac Newton.

Però alhora també m’agrada la introspecció interior, les coses més profundes de l’ésser que arriben fins l’esperit. Respecte a aquesta matèria tan personal, recordo un llibre molt interessant que vaig llegir fa temps de la cardiòloga francesa Thérèse Brose, doctora en medicina i investigadora de les ciències biològiques i físiques en laboratoris de cardiologia, fisiologia i psiquiatria, que plantejava i volia demostrar que la consciència és energia. Explicava que avui dia resulta possible verificar experimentalment que la “Consciència-Energia”, que es manifesta com a poder autònom, a títol de nivell superior de l’estructura humana jerarquitzada, comporta la subordinació dels nivells subjacents conforme a una llei que no es pot infringir sense que comporti els desajusts personals que sovint vivim.

Un pensament em porta a un altre, i a mi se m’acut imaginar, i no sóc ningú per teoritzar aquesta, diguem-ne, fantasia, que tota la matèria que conté la infinitat de l’Univers no és altra cosa que una incessant energia que flueix; una Consciència Universal que ho regeix tot. La mecànica quàntica ens explica, al parlar de les ones i partícules de llum, que es pot pensar en les partícules com a ones, i en d’altres cops en les ones com a partícules, observant-ne el fenomen d’interferència entre dos conjunts d’ones i partícules. Aquest fenomen d’interferència ens ha servit per comprendre l’estructura dels àtoms.

Fins fa vint anys es creia que els protons i els electrons eren indivisibles, però es va descobrir que eren divisibles en unes partícules que es van anomenar quarks. Si tenim en compte la dualitat ona-partícula, veiem que tot ho podem descriure com a partícules. Aquestes tenen una propietat anomenada espín, que ens diu com es mostra una partícula des de distintes direccions.

Les partícules minúscules ja no tenen posicions i velocitats definides, sinó que com més gran és la precisió amb què determinem la posició, més petita és la precisió amb què podem determinar-ne la velocitat, i viceversa.

Les noves lleis quàntiques, actualment constitueixen la base dels desenvolupaments moderns en química, biologia molecular i electrònica, i els fonaments de la tecnologia que ha transformat el món en els darrers cinquanta anys.

Coneixem la força gravitatòria, que es universal; la força electromagnètica, que interactua amb partícules carregades elèctricament; la força nuclear dèbil, que només interactua sobre les partícules materials d’espín ½; i la força de la interacció nuclear forta, que manté els quarks units en el protó i el neutró, i aquests, junts en els nuclis dels àtoms.

S’ha intentat unificar la teoria de la interacció nuclear forta, amb les ja unificades, força electromagnètica i nuclear dèbil. arribant a les TGU (teories de gran unificació). Aquestes teories de gran unificació encara és impossible comprovar-les en un laboratori. Quantes meravelles apassionants ens falten encara per descobrir!

Sempre he estat encuriosit per aprendre coses noves. No vaig poder estudiar gaire, de jove. Amb poc més de tretze anys ja treballava, tot i que l’edat legal per començar a fer-ho, llavors, era als catorze anys.

Després, ja de més gran, vaig voler fer el Graduat i el Batxillerat nocturn. Qualsevol assignatura m’apassionava, i els temes que donàvem a la classe, a casa, m’agradava aprofundir-los amb els llibres que tinc d’història, literatura, ciències... En realitat, m’agradava tot.

Recordo una mestra que es deia Agustina, que, tot i que tothom li deia senyoreta, ja havia passat de llarg l’edat de la jubilació. Era la nostra professora de llengua castellana i es confessava enamorada de Federico García Lorca. Un dia, ens va demanar que féssim una redacció sobre no sé quin tema per llegir-lo després a classe. Una hora abans d’assistir a classe vaig agafar un full en blanc i vaig començar a escriure. Al vespre, la senyoreta Agustina ens va dir que no creia que ningú hagués fet el treball. Jo sí que l’havia fet, i em va demanar de llegir-lo. Quan vaig acabar, la bona dona em va mirar una estona en silenci i al final em va dir: “Escolta, tu no has pensat mai en ser escriptor?”. No vaig saber què contestar-li, pobre de mi, que no havia escrit mai bo i res.

Tampoc no és del tot cert. Vaig haver d’escriure bastant quan feia el servei militar a València, que és on em van destinar. Només arribar em van “reclutar” per entrar a les oficines del 4rt Batalló del CIR. A la oficina on vaig estar hi havia un sergent reenganxat, un capità alcohòlic que gairebé no vèiem mai (es passava les hores de servei al bar d’oficials) i un comandant que venia cada dia solament una estona a signar els “partes” i tota la paperassa oficial.

Aquest comandant no era un mal home, i molt menys no era un llec. Tenia la mania de la perfecció en tot el que signava. Quan li duia els papers me’ls corregia, m’ho explicava, m’instruïa i m’ho feia refer de nou. Era el que se’n diu un perfeccionista de la prosa oficial de l’exèrcit.

Després, quan vaig ser a casa llicenciat, em vaig adonar que l’escriptura no se’m donava del tot malament. De tot se n’aprèn en aquesta vida, si se’n tenen ganes.

A estones torna a plovisquejar, de moment no és gaire cosa, però l’aigua empesa pel vent sembla que sigui més pluja.

Em fixo que des de fa una bona estona el turons que veig propers estan coberts d’herba tendra. He deixat enrere l’aridesa de la muntanya que vaig trobar dies passats. Aquí els prats gerds s’enfilen coster amunt.

Surt l’Arc de Sant Martí i el vent que m’arriba de cara torna a envalentir-se. Davant el meu pas, els conills esparverats, i n’hi ha molts, corren d’un costat cap a l’altre. Dalt del cel les rapinyaires suspeses contra el vent estan a l’aguait.

Creuo la via del tren per un pont, creuo també l’autopista per sota i segueixo en la mateixa direcció que fins ara duia. El paratge on estic és molt solitari i ara plou més intensament. Em poso la caputxa del paravent i de seguida em raja l’aigua per la visera. He d’aixoplugar-me sota l’autopista per guardar la guia i la càmera de fotos dins la motxilla i tapar aquesta amb la seva protecció.

Arribo a Alcanarre caient encara una mica d’aigua, i més enllà, per sobre d’unes muntanyes properes, el cel és llis i fosc, senyal de pluja forta. Han tocat les onze fa estona i he de triar entre esmorzar o bé esperar l’hora de dinar. Em queden més de tres hores fins Arrúbal i entremig no trobaré res. Decideixo fer un bon esmorzar i continuar. Tinc el temor que, si em quedo, a la tarda el temps empitjori i hagi de pernoctar en aquest lloc. Estic en una població petita i només disposo d’un petit refugi que l’Ajuntament posa a disposició de peregrins i transeünts.

Després de menjar descanso i escric; ha parat de ploure i surt una mica de sol. Diu la guia que els quilòmetres que em queden són encara més solitaris. Quan arribo a una cruïlla de camins que tinc senyalitzada al mapa, tinc dues opcions i he de tornar a triar. La “tria” sembla ser la meva constant del Camí d’avui. Sempre arriba un moment en que has de triar; no pots quedar-te palplantat enmig de la vida esperant que algú t’empenyi. S’ha de triar i continuar endavant.

Alço la vista al cel com demanant un auguri favorable, auscultant els possibles canvis del temps. Finalment, trio el camí del riu, el que la guia diu que és més espinós. El camí difícil és el meu Camí.

Quan sóc al riu la ruta passa entaforada entre l’Ebre, a la dreta, i una zona escarpada a l’esquerra d’una bellesa feréstega. He de dir, tanmateix, que estic acostumat a caminar per la muntanya i per llocs tan o més emboscats que aquest. No em suposa cap dificultat que d’antuvi no conegui, transitar per aquest lloc.

Quan arribo a Arrúbal ja són més de les tres de la tarda i vaig de seguida a trobar un lloc per dinar que m’ha recomanat un home que passava. Dino, menjo bé i descanso, i igualment que els dies anteriors pago deu euros, el preu que més endavant veuré en tots els llocs anunciat com a “Menú del peregrino”. Aquest preu inclou un primer i un segon plat a escollir, pa, beguda, postres i cafè. Toquen quatre campanades a l’església quan marxo.

El poble està situat en una elevació del terreny, i quan deixo les cases enrere em trobo amb una panoràmica increïble, nova per mi. Tota la vall de la capital de la Rioja s’estén als meus peus, i més enllà els cims d’algunes muntanyes estan completament blancs. És neu! Per aquest motiu ha fet tant fred aquests darrers dies.

En un no res sóc a la següent població i passo de llarg. Els possibles llocs per dormir són dalt la carretera nacional i tan sols em falten unes tres hores de camí per arribar a Logroño.

Set campanades saluden el meu caminar quan passo per Varea, només separada de la capital pel riu Iregua. El travesso i camino per l’extraradi de la urbs riojana, i després per la llarguíssima Avenida de la Paz, que m’ha de dur al centre.

Finalment, sento vuit tocs dalt les imponents torres quan sóc davant la Concatedral de Santa María la Redonda, aixecada sobre les runes d’un temple romànic completament rodó.

Entro a la catedral a segellar, i després, quan de nou sóc al carrer, em trobo els primers peregrins des que vaig sortir de casa. Aquí enllaço definitivament amb el Camí Francès que entra per Roncesvalles i per Somport.

Demà giraré cap a l’oest i seguiré la ruta que em marcarà el sol ponent i les estrelles, a la nit. La Via Làctia. El Camí dels Estels. El meu Camí.