divendres, 7 de maig de 2010

Camí de Sant Jaume. Onzena etapa: Logroño - Nájera

Onzena jornada. Set de maig. Logroño – Nájera

A dos quarts de set surto al carrer. Torna a fer molt fred. Un temps cru de veritat. Vaig passant carrers i un termòmetre m’indica quatre graus. A casa, en ple mes de desembre o gener, no tinc aquestes temperatures tan baixes quan surto a caminar a la mateixa hora que estem ara. L’alè que em surt de la boca es converteix en una fumarola blanca. Quan serè fora de la ciutat veuré els prats i l’herbei coberts de gebre.
Encara no s’hi veu i alço el cap per intentar esbrinar el temps que m’espera. Sembla que el cel estigui ras i de moment no fa aire. Per fi el temps s’ha asserenat. A les set ja sóc a camp obert, direcció al Pantano de la Grajera.

Logroño té moltes avingudes àmplies i llargues; avingudes que es fan inacabables per als caminants, com jo. És una ciutat que últimament ha crescut molt. Tot i que ja la coneixia, ahir em va sorprendre quan vaig arribar. Se’m va presentar com una ciutat moderna i cosmopolita.
Segueixo una pista ben condicionada par a ús de peregrins i esportistes. He sortit de la ciutat acompanyat de molts peregrins, i aquest fet per mi és nou. És l’hora de l’eixida. Els uns van davant meu i els altres darrere. N’hi ha que caminen sols, d’altres per parelles i també trobo algun grup.

Quan pujo l’Alto de la Grajera ja ha sortit el sol a la meva esquena, una gran esfera incandescent que escampa una llum groguenca per sobre els prats. Per primer cop en quatre dies puc treure’m el paravent impermeable. De tota manera, a mesura que passi el matí el cel tornarà a cobrir-se i abans d’acabar l’etapa caurà de nou una pluja molt fina.

Ja són les nou, i a Navarrete m’aturo per esmorzar. A partir d’ara, a les entrades de totes les poblacions trobaré anuncis adreçats als peregrins. Reclams de tot tipus: restauració, allotjament, taxi... Ho trobo tot plegat massa comercial, jo que vinc d’un caminar auster i solitari. Tinc una sensació estranya. És com si ara, en caminar amb tanta gent i tants serveis disponibles, hagués perdut la condició de peregrí que havia adquirit lluitant tot sol contra les adversitats que se’m presentaven.
A l’entrada de Navarrete es passa per les ruïnes de l’antic hospital de peregrins de San Juan de Acre. Tinc a mà dreta les muntanyes nevades que ja vaig veure ahir, i que, per sort, vaig deixant enrere.
Quan comença a plovisquejar n’hi ha que es paren per cobrir-se de l’aigua. Una parella gran duen polars senzills i a sobre es posen unes grans capellines. La capellina no és res més que una capa de plàstic que no transpira gens i que de seguida et fa suar. Aquesta manera de vestir-se es feia servir a l’any de la picor, i veig que encara dura. Cal posar-se al dia. Fins i tot trobo una dona que du unes enormes botes amb l’aparença de ser completament noves. Un altre error.
Avui, la gent que m’acompanya i tantes distraccions no em permeten immergir-me en el meu Camí. Per sort, sóc d’un tarannà que sap abstreure’s fàcilment i qual vull torno a la meva intimitat, al meu volgut silenci.

Aquest matí no camino amb presses. He pujat molt ràpidament per l’Ebre, avançant molt de pressa i descansant poc. He de canviar el xip, deixar-me anar. He de ser com el riu que amanseix les seves aigües quan s’apropa al mar. El riu és un tot que corre incessant, com la mateixa existència. En el moment actual del meu afluir, se m’obren davant dels ulls les línies de força que han deixat senyals indelebles en la meva vida i m’han marcat el rumb. Des de la joventut, igual que l’aigua que salta enjogassada de la muntanya i baixa vigorosa pels torrents, fins als pausats meandres que em trobo abans d’abocar tot el que sóc a la mar infinita.

Poc abans d’arribar a Nájera passo per un polígon industrial i a la una del migdia entro a la ciutat. Aquest serà el meu final d’etapa d’avui i el lloc on avui pernoctaré, m’obligo a dir-me. He de refrenar les ganes de continuar i he de tornar a la humilitat del Camí. Avui li regalo al meu cos una etapa curta, de no més de trenta quilòmetres.

Aquesta tarda aniré a segellar la credencial al Monasterio de Santa María la Real. Després passaré per una farmàcia per comprar crema hidratant per als peus, que gairebé no me’n queda, i quan torni a l’hostal no faré altra cosa que pensar en tu.
Aquest plugim trist que arrenca ara, ja no pararà en tot el dia. La nit, com a sentiment, te’m retorna cap a mi.

 

3 comentaris:

Arare ha dit...

Encara hi ha el mateix hospitaler, a Nàjera? ara mateix no li recordo el nom, però era l'alcalde del poble. Allà varem deixar les nostres capelines, perquè les pogués aprofitar algú. Nosaltres tornàvem a casa, després de la nostra primera etapa, que fou Roncesvalles-Nàjera. A l'any seguent continuaríem.
Pel que veig no vam fer pas la mateixa ruta, però ara ja ens hauríem trobat. Millor dit, ens hauríem trobat a Logroño.
A Navarrete també hi vam passar a esmorzar i vam passar pel refugi perquè ens segellessin la credencial.

Això que dius és cert: el camí et dóna l'oportunitat de xerrar amb els companys, si en tens ganes, o d'abstreure't en els teus pensaments si ho vols.

Encara que no digui res et vaig llegint, ep!

Ramon Aladern ha dit...

M, ara estic més animat perquè sé que, si més no, hi ha una persona que es llegueix el meu camí, que ets tu! :))
En serio, veig que saps del que parlo, no hi ha com haver tingut la pròpia experiència, veritat?
I vàreu arribar fins al final, l'any següent? Hauries d'haver escrit el teu relat, dona, que tu també ho fas molt bé. Els teus relats dels viatges amb el vaixell són fantàstics.
Gràcies pel comentari ;)

Arare ha dit...

Mira, si vols llegir el nostre camí, t'adreço al blog on el vaig penjar :)

http://laltreblogdelarare.blogspot.com/

el trobaràs en castellà i també en català, ho vaig traduir al castellà també perquè en aquell moment tenia molts lectors castellans.