Dotzena etapa. 8 de maig. Nájera – Belorado
És d’hora i preparo les coses per marxar sense pressa. Abans de dos quarts de set creuo el riu Najarilla pel singular pont de vuit arcs i vaig a trobar el meu camí passant pel costat del Monasterio de Santa María la Real. Amb prou feines hi ha una mica de claror quan faig una darrera foto amb la meva càmera a l’imponent edifici, sense a penes llum. No obstant, comprovo que aquests ginys digitals estan preparats per captar imatges en qualsevol condició.
Aquest monestir va ser fundat a començaments del segle XI, si bé l’edifici que es pot contemplar actualment fou restaurat durant els segles XV i XVI. El rei García Sancho III ordenà l’edificació del monestir en trobar casualment una imatge de la Mare de Déu en una cova quan seguia el seu falcó perseguint un colom. Als peus de la Verge, en pacífica actitud trobà el falcó i el colom. L’edifici, situat entre les blanques cases de la vila, fou seu episcopal i guarda el panteó dels reis de Navarra i de diversos personatges nobles.
Busco el senyal del camí. Un francès em veu i aixeca el braç tot cridant-me. Hi ha poca llum i, a més, hi ha boira. Un puré espès quan passem per una zona arbrada a la sortida. Els que van davant o darrere meu amb prou feines els veig, semblen espectres fantasmagòrics que es desdibuixen i s’evaporen.
L’home francès d’abans avança a batzegades. Va de pressa, s’atura, treu o posa coses a la motxilla. Llavors jo l’avanço. Em torna a passar i es torna a aturar més endavant, per passar-me de nou no sé quantes vegades. Tan aviat el tinc davant com darrere. Esbufega, remuga i parla sol. Sembla un bou tancat a la plaça.
Jo també avanço relativament ràpid, és la meva manera de caminar. Però a diferència d’ell vaig a un ritme constant, compassat, semblant a un motor dièsel que va lluny i fa quilòmetres sense pausa.
Avui, quan he sortit, amb el cos encara fred, no he notat cap cruiximent a les cames ni als peus. Fer una etapa curta, descansar molt, sopar bé i dormir millor m’ha retornat les forces. El cos ho agraeix i camino amb un bon ritme des del primer moment.
Són dos quarts de vuit quan arribo a Azofra i m’aturo al primer bar que trobo per prendre alguna cosa calenta, com també fan d’altres que m’acompanyen. A sobre del taulell hi ha una gran safata plena a vessar de croissants enormes, com mai no n’havia vist de tan grans. Aquí sí que saben el que el peregrí necessita i estan preparats per atendre’l. Per aquestes poblacions hi passa cada dia un riu de gent que va a peu i la restauració està atenta al negoci; obren d’hora i tanquen tard.
També he de dir que la majoria t’atenen molt bé. Generalment són amables, et donen ànims i molts ho fan amb un somriure. Tot s’agraeix i tot ajuda al caminant.
Després d’esmorzar el temps empitjora. La boira va convertint-se en roina i més tard en pluja. Sort que en previsió –ja l’havien anunciat ahir, el mal temps- abans de sortir m’he posat l’altre calçat, el resistent a l’aigua. En previsió del que em pogués trobar en vaig agafar dos parells, unes de més transpirables i les altres amb membrana Gore-Tex, resistent a l’aigua, tot i tenir el handicap d’haver de carregar més pes. Són molts dies de caminar i no podia arriscar-me a venir només amb un calçat.
Les sabates que duc són molt bones, amb elles he anat a tot arreu i he recorregut llargues distàncies sense cap mena de problema als peus. Quan vaig tornar a la muntanya, fa uns anys, encara conservava el costum de quan era jove de calçar botes. Fins que no vaig fer la primera caminada de resistència no vaig adonar-me de l’error que era no dur unes sabates lleugeres, però de qualitat. Les botes són adequades per fer alta muntanya, per caminar sobre neu o gel, o fer recorreguts de no més de quatre o cinc hores. Les botes pesen, transpiren poc, per bones que siguin, amb la suor els peus s’estoven i surten les butllofes.
Avui dia hi ha al mercat sabatilles especials de muntanya per fer curses o marxes llargues, de diverses marques i totes ben resoltes. Jo, des del primer dia, gasto les Salomon. Quan les vaig provar per primer cop de seguida em vaig adonar que als meus peus eren com uns guants. Naturalment que tots els peus són diferents i tots tenim la nostra particular manera de caminar. Cadascú ha de triar les que li vagin millor.
Avui he fet bé en posar-me les impermeables. El fang que trobo pel camí és impressionant. Plou amb ganes i he hagut d’aturar-me per cobrir la motxilla amb la capa protectora que du incorporada. Damunt la roba duc el meu paravent impermeable que aguanta tot el que li caigui; en una butxaca duc el mòbil i en l’altra la càmera de fotos, ja que totes són segellades. És un jacket força car però n’estic molt content. Quan més endavant escampi i me’l tregui, comprovaré satisfet que la roba de sota estarà completament seca. Avui dia es poden trobar uns materials molt bons que donen un resultat extraordinari. Val la pena gastar-se els diners que costen, ja que a la llarga hi surts guanyant.
Abans de Cirueña vol sortir una ullada de sol lleganyosa que finalment no qualla. Trobo els primers catalans que fan el Camí. Són tres, vénen caminant des de Roncesvalles i són de Barcelona i de Sant Fructuós del Bages. Me’ls tornaré a trobar un altre cop quan m’aturi per esmorzar, després ja els deixaré enrere. A Cirueña paro un moment per prendre un altre cafè amb llet. Cal escalfar-se per dins, que el matí està sent dur i caminar pel fang es fa molt pesat.
Una mica més endavant, quan d’imprevist se’m presenta Santo Domingo de la Calzada, els núvols deixen pas a un sol somrient que aboca glopades d’alegria damunt els camps verdíssims. Els herbeis estesos, semblen aquarel·les pintades a ratlles amb tots els colors del verd. Ara el camí es transforma en poesia.
La localitat, situada al costat de riu Oja, fou fundada pel Sant que dedicà la seva vida a ajudar els peregrins aixecant ermites i ponts i netejant camins. El monument més important és la Catedral del Salvador. Al seu interior hi ha una bonica reixa renaixentista que guarda un gall i una gallina en record d’una antiga llegenda referent a un peregrí condemnat a mort i posteriorment ressuscitat.
Volto i faig fotos a tort i a dret. La ciutat és bonica i s’ho val. Després busco una cafeteria per fer un bon esmorzar. Ja són les onze i no tornaré a fer cap més àpat fort fins que no hagi arribat.
He estat de sort en la tria i menjo molt bé. L’amo del local és molt eixerit i atén tothom alhora. És un belluguí que no para quiet ni un segon i se’l veu molt eficient. Demano a la barra, i davant meu tinc els fogons i la planxa que no paren. Al foc hi té una gran paella que cou una truita de patates que ha d’estar deliciosa. A mi em prepara un entrepà calent amb llom i formatge que em serveix en una safata de dos pams. M’ofereix un bol i diu que si em ve de gust, que m’hi posi uns chilis picants i adobats. “Verás que buenos. Vas a subir el Alto de Grañón disparado como un cohete”. Trobar gent com aquesta, que t’atén tan bé i t’anima a continuar el Camí, la veritat és que s’agraeix.
Quan surto de Santo Domingo, i sobretot quan ja he passat Grañón, la veritat és que torno a caminar gairebé sol. La majoria dels peregrins que han sortit amb mi han fet la seva etapa i ja en tenen prou. També he deixat enrere a d’altres.
A Redecilla del Camino faig una aturada llarga, assegut en un banc a l’entrada del poble. Em trec les sabates i els mitjons perquè es ventilin, em poso crema als peus i espero que tot s’assequi bé. Tenir cura dels peus és essencial. També és important beure aigua sovint i anar menjant alguna cosa de xocolata o fruits secs, que ocupen poc espai a la motxilla i donen molta energia.
Fa una estona que tinc una frase al cap i me l’apunto per no perdre-la. L’any passat ja em vas dir que no entenies per què marxava. L’altra dia, abans de sortir, m’ho vas tornar a dir. Quan pugui explicar-te el meu Camí segur que entendràs moltes coses. El meu desig és explicar-t’ho i que m’entenguis. Que entre nosaltres dos hi hagi comprensió total. També jo et vull entendre i que em facis partícip de totes les teves inquietuds.
L’any passat, a començaments d’estiu, ho tenia tota punt i finalment no vaig marxar. Uns dies abans havíem anat tots dos a fer la “Ruta dels Estels”, als Ports de Tortosa-Beseit. A la tercera etapa vas tenir la mala sort de relliscar en una baixada i et vas fer un esquinç al peu. Sort que ja arribàvem a Paüls, que si t’hagués passat dalt la muntanya hagués estat pitjor.
Et van immobilitzar peu i cama amb un embenat compressiu. Dues setmanes amb crosses per tal de que se’t curés bé. No podia ni volia deixar-te en aquell moment. Vaig creure que em necessitaves i vaig quedar-me. Saps que el que més volia era estar al teu costat.
La vida se’ns presenta amb girs imprevisibles, i l’acceptació del que ens trobem ajuda a superar les dificultats. Acceptació no vol dir pas resignació. Al contrari, t’ajuda a afrontar els entrebancs amb coratge, amb l’energia que et dóna la confiança en la Vida. Tot això ho sé per pròpia experiència, ho saps molt bé.
Em vas dir que tampoc no entenies la dedicació tan intensa i exclusiva que he posat durant dos mesos en una causa altruista i que he considerant important. Ara, en la distància de tot plegat, també comprenc que segurament et vas sentir bastant abandonada. Tens raó, l’essencial de la vida no es pot deixar mai a un costat.
Saps que sóc d’aquesta manera. M’entrego totalment quan se’m demana que ajudi i ja he dit que sí. Han estat dos mesos llargs de treball intens, molts cops fins i tot esgotador, però al capdavall molt gratificant. Tots els que allí vam col·laborar -i érem molts-, no podíem distreure’ns ni una hora ni escatimar cap esforç. Treballàvem a contrarellotge. Teníem un horitzó amb una data fixa: 25 d’abril: Consulta Sobre la Independència de la Nació Catalana.
A Reus Decideix hem estat un grup nombrós que ha treballat colze amb colze i amb les idees clares des del primer moment. Tothom era voluntari, gent anònima del poble, la majoria sense cap afiliació política. Treball ben fet, generós i entusiasta que al final tothom va saber reconèixer. A banda dels resultats, que sempre són opinables, amb aquesta dedicació era indiscutible que l’èxit estava cantat.
Allí vaig fer un bon grapat de noves amistats. Amics i amigues que ja ho seran per sempre. També vaig retrobar antics companys i companyes d’altres vicissituds o d’altres èpoques de la meva vida, i que últimament ens vèiem poc.
Una relació tan intensa i sincera em va regalar frases com aquesta d’un dels companys: “Amb persones com tu, aniria a la fi del món”. Aquest no és un elogi gratuït, és el reconeixement de la veritable amistat i la confiança que l’altre et mereix. Aquests són els amics que val la pena conservar, i, per sort, en tinc molts i tots molt bons.
Ara et vull demanar perdó per haver-te escatimat una hora, un minut de la meva dedicació i dels meus pensaments.
A les cinc de la tarda ja estic instal·lat en un hostal de Belorado. Aquest allotjament d’avui resultarà ser molt fluixet, tan en la comoditat com en el menjar. Abans d’arribar he voltat i he fet fotos. La parròquia encara era tancada.
He caminat setze quilòmetres més que ahir i l’esforç ha estat considerablement més gran; sobretot per la pluja i el fang en les primeres hores.
Cap al tard tornaré al centre del poble i passaré per la parròquia de nou. Diran missa i esperaré. El culte el trobaré molt diferent del que vaig assistir el primer dia a Ulldemolins. Aquest d’avui, a mi em semblarà molt arcaic, d’un altre temps que ja no recordava. Estic en una església de Castilla y León, en una terra molt diferent de la meva. En realitat, em sento estrany en terra estranya.
Quan pregunti m’indicaran que vagi a segellar al refugi que es troba a l’església de Santa Maria, molt a prop. Els hospitalers, que sovint acostumen a ser voluntaris que hi dediquen temps i ganes, seran de Suïssa i parlaré amb ells en francès. Tindran molta curiositat per conèixer la ruta que he seguit per arribar fins aquí des de casa.
A la primera columna hi ha tots els llocs on he fet alguna parada substanciosa i en negreta les poblacions on he pernoctat. La segona columna dóna les hores reals que he passat caminant en cada etapa. La tercera indica el total d’hores acumulades en tots els dies. A la quarta hi ha els quilòmetres cronometrats de l’etapa. I la cinquena, finalment, els quilòmetres del conjunt del viatge.
Reus
Prades
Ulldemolins 8’15 8’15 39 km 39 km
Bellaguarda
La Granadella
Llardecans
Maials 8’45 17’00 45 km 84 km
La Granja d’Escarp
Mequinensa 6’30 23’30 32 km 116 km
Montnegre
Cardiel
Candasnos 6 29’30 33 km 149 km
Peñalba
Bujaraloz
Venta Santa Lucía
Fuentes de Ebro 13 42’30 68 km 217 km
Burgo de Ebro
La Cartuja
Saragossa 5’30 48’00 31 km 248 km
Utebo
Alagón
Luceni 8’30 56’30 47 km 295 km
Gallur
Cortes
Ribaforada
Tudela 9’30 66’00 49 km 344 km
Castejón
Rincón de Soto
Calahorra 9 75’00 50 km 394 km
Alcanadre
Arrúbal
Varea
Logroño 10’30 85’50 55 km 449 km
Navarrete
Nájera 6 91’50 32 km 481 km
Azofra
Sto. Domingo de la Calz.
Redecilla del Camino
Belorado 8’30 100’00 47 km 528 km
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada