diumenge, 9 de maig de 2010

Camí de Sant Jaume. Tretzena etapa: Belorado - Villafría

Tretzena jornada. 9 de maig. Belorado – Villafría

Em desperto aviat i sento ploure. Plou bastant fort. L’etapa d’avui travessa les muntanyes de los Montes de Oca, unes altures de 1200 metres cobertes de boscos. Penso que serà dur transitar per aquells paratges amb l’aigua caient-me a sobre. He d’abrigar-me bé. Em posaré a sota la samarreta tèrmica, i a sobre els dos paravents. Ja m’aniré traient roba pel camí, si no me’n cal tanta.
Els pantalons que duc no són impermeables. Aturen una mica d’aigua però em vaig estimar més agafar-ne uns que fossin transpirables. Vaig descartar dur-ne un parell per no carregar més pes a la motxilla. Has de triar, i un cap has triat s’han d’assumir les conseqüències. Tampoc no em pensava que trobaria tants dies de pluja.

Aquests pantalons, uns trangOwond, també són tècnics i em van molt bé. Transpiren, no són calorosos en absolut i alhora també em sento abrigat. Tenen un teixit elàstic que els fa molt còmodes. Encara que els caigui aigua a sobre no se’t queden enganxats a les cames, com passa amb la roba de cotó. Sempre et sents lliure, i una altra cosa important és que s’assequen en un moment.

M’estimo més que plogui ara que encara no he sortit. La borrasca anirà passant i tota l’aigua que ara cau després ja no la tindré a sobre.
Recullo les coses i baixo a recepció. Encara no hi ha ningú i m’hauré d’esperar un quart d’hora. Quan pagui el compte ja seran dos quarts de vuit i el dia anirà aclarint-se.

Quan passo el riu Tirón, per un bonic pont de pedra, sembla que vulgui parar de ploure. En una muntanya no massa llunyana encara hi veig un bon tou neu, tot i que després de nevar ha plogut els darrers dies. Espero no trobar-ne al camí, de neu.
Un detall que observo a l’horitzó em dóna confiança. S’ha aixecat una mica d’aire i cap a ponent es dibuixa una estreta pinzellada de cel blau. Això em fa creure que el front càlid, que és quan plou més, ja ha passat durant la nit i ara ens trobem a l’ull de la depressió que, al contrari del que es pugui creure, és quan menys plou. Després al darrere passarà el font fred, que du associats vents ciclònics, i només plourà a ràfegues. El vent anirà esquinçant els núvols.
Totes les previsions que ara m’estic fent mentalment, durant el dia s’aniran complint fil per randa. D’alguna cosa m’ha de servir el una apassionat de “l’home del temps” de TV3.

Amb tota la pluja de la nit i la gent que camina davant meu, el camí resulta ser un fangar impracticable, tant o més que el que vaig haver de patir ahir.
A Tosantos trobo un grup de Cerdanyola del Vallès i volen que els faci una foto perquè aquest any comencen les etapes aquí. Parlem una estona tot explicant-nos les nostres respectives peripècies.
Torno a caminar pel fang de manera llastimosa. Costa d’avançar per aquest llot i, a més, havent de mantenir constantment l’equilibri.
Els que duen capelines no paren de posar-se-les i treure-se-les. Com que avui no fa massa fred, de seguida que para de ploure tenen calor i suen, ja que el plàstic no transpira gens.

Villafranca de Montes de Oca és un petit i bonic poble de muntanya. Antiga seu episcopal, el nom del poble fa referència a un antic assentament de francs. La seva església, dedicada a Santiago, és fruit d’una reconstrucció de finals del segle XVIII.
Situada abans de la muntanya i a la carretera N-120 que passa pel Puerto de la Pedraja, hi trobo molts albergs que ofereixen allotjament, però de moment encara no veig un lloc on poder esmorzar.
Davant de l’església de Santiago es conserva l’antic Hospital Real de San Antonio Abad, recentment restaurat i ampliat com a hotel. El conjunt és espectacular i el veig com un allotjament de categoria.
En una porta lateral de l’hotel hi ha uns jardins interiors i un rètol que hi posa Bar-Cafetería. Potser podria esmorzar aquí, entrar a l’hotel seria massa agosarat, em dic. Tiro cap a dins i un xicot m’explica que la cafeteria la tenen tancada però que puc esmorzar al menjador de l’hotel. No goso i faig intenció d’anar-me’n, però ell em diu que puc passar per una porta interior i m’hi acompanya. Mare meva, quin luxe! I Tot està decorat amb molt de gust. El menjador és d’estil senyorial.
Abans d’entrar a la sala m’ha dit que puc deixar la motxilla, que duc xopa d’aigua, en un racó al costat de la porta, que el lloc és de confiança. Encara com no m’ha fet descalçar, penso, amb les meves sabates totes plenes de fang.

Em fan seure en una taula parada amb tovalles bones i em pregunten que desitjaria per menjar. Trio ous ferrats amb bacon i una mica de vi. Qualsevol vi, els dic, no sigui cas que em portin un gran reserva i m’hagi de vendre la casa per poder pagar-lo.
Em porten dos plats; en un hi ha tres ous molt ben fets, i l’altre està ple de tallades de bacon. Una ampolla de vi que trobo excel·lent, i una panera amb llesques gruixudes de pa molt bo, fet amb una barreja de farines fosques, tendre per dins i cruixent per fora. Menjo de meravella. La senyora que em serveix du una faldilla-jaqueta de color negre, i és atenta però no gens empallegosa. Molt professional. Talment sembla que estigui assegut a l’Hotel Ritz.

Quan he entrat només hi havia asseguts dos nois anglesos que menjaven entrepans i una beguda calenta, no sé si cafè amb llet o te. Quan marxen i veig que tan sols els cobren vuit euros pels dos esmorzars respiro més tranquil. Demano un tallat i el compte. A mi me’n cobren deu per tot plegat. Per ser el lloc que és i pel bé que he menjat, encara ho trobo barat.
Abans de marxar parlem una mica i em diuen que han restaurat no fa massa temps l’antic hospital de peregrins com a hotel i al costat també hi tenen un alberg. Fa poc que han obert i encara no els coneix gaire gent. Jo els dic que si mai torno, ja tinc clar on he de quedar-me.

La pujada als Montes de Oca és llarga i dura. A mitja costa surt un sol fort i he d’aturar-me per treure’m roba i posar-me la gorra. Una mica més endavant, el cel es tapa sobtadament i de nou torna a ploure. Ja no pararà en tot el dia de fer el mateix. Estones de sol i ruixats momentanis. Sol i núvols jugant al gat i a la rata.

Quan sóc dalt de tot del Puerto la carretera s’apropa al camí i hi passa a ran. Després torna a allunyar-se i ja no la veig més. En el punt més alt, entre el camí i la carretera, trobo un monòlit dedicat a “los Caídos”. En una làpida hi diu: “No fué inútil su muerte, fué inútil su fusilamiento. 1936”. Em sembla una rèmora d’un passat que, per sort, la majoria d’ara no hem conegut. Velles ferides de fa més de set dècades que fa la impressió que no hagin cicatritzat encara.

Les meves cicatrius són més personals i íntimes, per mi més profundes i les he dut molts anys obertes. Amb tot, al cap dels anys, també he trobat qui m’ha posat dolçor a les velles nafres. Una mà per poder continuar... (≠)

Una àmplia pista, que també deu fer les funcions de tallafocs, ressegueix durant quilòmetres el llom dels Montes de Oca. A banda i banda només es veuen extensos i exuberants boscos de pinars alternats amb algun clap de roures. La gent que venia amb mi s’ha anat perdent per aquesta gran extensió i gairebé no veig ningú.
Més endavant, una llarga i suau baixada em porta fins a San Juan de Ortega, un altre sant que dedicà vida i fortuna en favor dels peregrins.
La majoria que avui caminen donen per finalitzada l’etapa en aquest lloc on hi troben allotjament. Jo descanso una estona i continuo.

A partir d’ara, i durant tota la tarda, veuré molts pocs peregrins. De camí cap a Agés la ruta es torna a endinsar entre espessos boscos de pins, semblants als anteriors que he passat. Només a les envistes del poble el bosc es converteix en prats, verds i lluents.
Observo amb preocupació com va apropant-se una nuvolada llisa i negra, d’aquelles que descarreguen aigua a manta amb tota seguretat. Estic tocant les primeres cases d’Agés quan comença a caure aigua a bots i barrals. Per sort meva, la primera casa del poble és un magatzem sense porta on hi guarden un tractor i un remolc. Aquí em refugio tot esperant que passi la tempesta. L’aigua ja baixa per un carrer en pendent tot a l’ample. Quatre que venien darrere meu arriben xops de cap a peus, amarats d’aigua i buscant ansiosament el refugi de la localitat. Segur que es quedaran aquí, ja que no me’ls trobaré més.

Quan escampa una mica torno a sortir al camí. Ja no veuré ningú més en tota la resta del dia, ni davant meu ni al darrere. El següent poble que passo és Atapuerca, vila més coneguda per les restes prehistòriques que guarda que per la seva vinculació al Camí de Sant Jaume.
A la sortida del poble es pren una pista a mà esquerra que puja suaument fins a una zona de pràctiques militars. Un extens filat te’n prohibeix el pas. El sòl i el paisatge han canviat. He deixat la ufanor del bosc enrere i aquí el terra és sec i pedregós, tot i que avui ha estat regat per la pluja. Hi ha alguna alzina i molt de matoll espinós.
Al punt més alt de la muntanya ja es divisa, molt lluny, la ciutat de Burgos. Però avui encara no hi entraré. Em quedaré a Villafría, en un bon hostal al costat de la carretera, a deu quilòmetres de la capital.
D’aquí a una estona, encara m’agafarà un altre ruixat de poca durada, ja a baix al pla i passat Villalval; però llavors la meva bona sort farà que també tingui un sopluig a mà, un rafal a la vora del camí i enmig del no-res.

Cansat de fer quilòmetres i del temps esquerp, que sembla entossudit en no donar-me ni un dia de treva, una mica abans de les sis de la tarda estic instal·lat en el lloc on pernoctaré avui.
Abans de dormir recordo una vegada més el pensament que m’ha acompanyat tot el dia: Vull descobrir-te’m del tot. Que no quedi dins meu cap racó que no coneguis.




1 comentari:

Arare ha dit...

llegint-te i recordant el meu propi camí em fas venir ganes de repetir-lo!