Catorzena jornada. 10 de maig. Villafría – Castrojeriz
He dormit tot seguit i sense trencar el son fins a dos quarts de sis. Em sento descansat, amb ganes de caminar malgrat el dia tan dolent d’ahir.
A les sis en punt, encara ben fosc, deixo l’hostal i enfilo carretera avall per la vora de la N-I direcció a Burgos. Fa fred, molt de fred, i un aire glaçat que talla. Tinc les mans gelades i em dic, un dia més, que ara mateix necessito uns guants.
Els gairebé deu quilòmetres fins arribar a la ciutat no se’m fan pesats. Camino de pressa. Per fi m’he pogut posar el calçat més lleuger i espero haver deixat la pluja i el fang enrere, si més no per uns quants dies.
A banda i banda de la carretera hi ha un seguit de naus industrials i fàbriques grans. Costa d’arribar al centre, com passa sempre que entres en una urbs. El barri del Gamonal, que marca el límit amb la ciutat, és un formiguer de blocs de pisos enormes i lletjos que s’estenen als costats de la carretera, ja convertida en una avinguda periurbana inacabable.

Moltes de les cases del centre de la ciutat conserven un cert aire d’importància. Per tot arreu trobo estàtues eqüestres, figures i monuments que recorden la proesa i les glòries passades. Particularment, mirat en conjunt ho trobo bastant embafador. M’ha convençut més, dies enrere, l’elegància senyorial de Tudela i la modernitat de Logroño. Faig algunes fotos. Una d’elles, a un conegut i suposat heroi que li han dedicat aquests mots: “EL CAMPEADOR LLEVANDO CONSIGO SIEMPRE LA VICTORIA FUE POR SU NUNCA FALLIDA CLARIVIDENCIA, POR LA PRODIGIOSA FIRMEZA DE SU CARACTER Y POR SU HEROICA BRAVURA UN MILAGRO DE LOS GRANDES MILAGROS DEL CREADOR”. Amén, dic jo.


La sortida de Burgos també és llarga, però de cap manera et pots perdre. Només cal seguir els nombrosos peregrins que en aquesta hora comencen la seva etapa, quan jo fa més de dues que camino.
Ja gairebé als afores passo per davant de la Residencia Universitaria Camino de Santiago i l’Hostal Vía Láctea. Ja torno a ser al meu Camí.
La pista de terra que du a Villalbilla i Tardajos és completament plana i en bon estat. Dóna gust caminar-hi. Un bon tros abans de Tardajos ve un cotxe de cara per la pista i molt a poc a poc. Un home treu el braç per la finestra i va donant un full volant a cada peregrí tot dient-los on poden parar per esmorzar. “Bocadillos o lo que quieran”, recita amb veu de firaire de mercat. Quines coses que arribem a fer per atreure clientela al nostre negoci. I al camí, alguns cops aquesta actitud mercantívola em sembla massa cridanera.
Passo per sota el viaducte d’una autopista i veig les altes columnes plenes de grafits reivindicatius. Hi destaquen els que tenen el color morat de la bandera de Los Comuneros de Castilla. Una frase, signada per unes Juventudes Revolucionarias Castellanas, diu: “estado español, cárcel de los pueblos”. Caram!, dic jo. I llavors penso que Burgos també és terra de transició, a quatre passes de la irreductible parla del nord. L’hostal on he dormit aquesta nit, per exemple, tenia nom basc.

Amb mitja torta de aceite, com n’hi diuen aquí, sota el braç enfilo el camí tot menjant-me-la.
Ahir, precisament quan passava les solituds dels Montes de Oca, em vaig trobar malament. Em van venir uns rampells molt forts a la panxa i vaig haver d’aturar-me tres o quatre cops darrere d’un arbre. Era cap allà al migdia i encara em faltaven un grapat d’hores de camí. Per sort, vaig anar millorant i vaig poder continuar. A l’arribada a Villafría encara anava una mica tocat.
Quan vaig baixar a sopar li vaig preguntar a la cambrera si tenien una cosa lleugera o de dieta, explicant-li què m’havia passat. Em digué que era millor que no sopés res. Només beure sèrum fisiològic per evitar la deshidratació. Això ja ho sabia. Però si no menjava, l’endemà no podria continuar. I a més, tenia gana. “Pero usted qué quiere, ponerse bueno o andar?”. Les dues coses, naturalment.
Al final vaig menjar arròs bullit i un bistec molt fi a la planxa. Em va caure molt bé i ja no he tornat a sentir cap més molèstia.
Continuo per Rabé de las Calzadas. Antigament el perill dels llops i les incontrolables crescudes del riu Urbel feien mol penosa la marxa del peregrí. Una antiga dita local ens ho recorda: de Rabé a Tardajos no te faltarán trabajos, de Tardajos a Rabé libéranos Domine.

Arribo a Hornillos del Camino i prenc una camamilla i dues magdalenes, només per precaució. Em trobo bé i camino amb ganes. Abans d’entrar al poble he avançat un noi francès que se li havien trencat les soles de les botes. Eren noves i no tinc cap altre calçat de recanvi, m’ha dit ell. Doncs noi, com no trobis aviat un lloc on poder comprar-te’n unes altres...
Hornillos es troba enclotat en una petita vall molt verda i bonica. Després torno a pujar altre cop al páramo i torno a caminar ben sol durant quilòmetres i més quilòmetres. A totes bandes on miro és un mar de verdor. El monocultiu cerealístic és l’única cosa sembrada que de moment veig. Avanço per aquest mar extens, sota el sol i els núvols, pas a pas fent el meu Camí.

Aquí em menjo un senyor entrepà amb truita de patata, assegut en una taula al carrer i sota la tebior del sol. Que bo que el trobo!
S’asseu al meu costat un noi suís i parlem mentre mengem. Em pregunta si sempre hi fa tant fred, en aquestes terres; que a casa seva ara mateix estan a quinze graus. Doncs noi, aquí estem a ple hivern al mes de maig.
També em pregunta si sóc espanyol, i li dic que català. El català és un dialecte de l’espanyol? vol saber. Em costa treure’l de l’error. A fora encara hi ha molta desconeixença. Li parlo de les nostres aspiracions com a nació, i em diu que si tenim conflicte com al País Basc. Ell ha estat un cop a Barcelona i coneix “Gáudi” tal com ho pronuncia. Li comento que la meva ciutat és la mateixa on va néixer Antoni Gaudí i Cornet. Li sembla extraordinari.



Cap al tard em truca la meva cunyada i em diu que per allà tot està bé. Em telefona sovint per saber com em va el Camí. Em dóna tranquil·litat saber que ella se n’ocupa de tot ara que no hi sóc jo. Li tinc un gran afecte, des del primer dia. Sempre m’ha fet costat i tothora he pogut comptar amb ella.

Demà pel matí, just quan estigui passant el Pisuerga, em trucarà el meu germà i també s’interessarà pel meu Camí. Em dirà que si tinc qualsevol dificultat o entrebanc que el truqui. Pel que hagi de menester.
3 comentaris:
Com s'ha modernitzat, la cosa! Nosaltres no trobàvem un cotxe en direcció contrària que ens portés l'esmorzar! :)
A Castrojeriz no vas conèixer el "yuppie" transformat en hospitaler, el Restituto, que desperta els peregrins amb cant gregorià?
Sí, oi? massa modern i tot.
A Castrojeriz vaig anar a l'alberg només a segellar. Sempre que podia em quedava en un hostal. Caminar 50 km cada dia i a la nit haver d'aguantar concerts de roncs. no lliga :)
"Motosierras", en dèiem nosaltres, del concert de roncs! això de caminar 50 km només ho pot fer un "tio" en forma, com tu!!!
Publica un comentari a l'entrada