dilluns, 10 de maig de 2010

Camí de Sant Jaume. Catorzena etapa: Villafría - Castrojeriz

Catorzena jornada. 10 de maig. Villafría – Castrojeriz

He dormit tot seguit i sense trencar el son fins a dos quarts de sis. Em sento descansat, amb ganes de caminar malgrat el dia tan dolent d’ahir.
A les sis en punt, encara ben fosc, deixo l’hostal i enfilo carretera avall per la vora de la N-I direcció a Burgos. Fa fred, molt de fred, i un aire glaçat que talla. Tinc les mans gelades i em dic, un dia més, que ara mateix necessito uns guants.
Els gairebé deu quilòmetres fins arribar a la ciutat no se’m fan pesats. Camino de pressa. Per fi m’he pogut posar el calçat més lleuger i espero haver deixat la pluja i el fang enrere, si més no per uns quants dies.
A banda i banda de la carretera hi ha un seguit de naus industrials i fàbriques grans. Costa d’arribar al centre, com passa sempre que entres en una urbs. El barri del Gamonal, que marca el límit amb la ciutat, és un formiguer de blocs de pisos enormes i lletjos que s’estenen als costats de la carretera, ja convertida en una avinguda periurbana inacabable.

Passo per davant d’una oficina de l’Inem, quan encara no són les set, i ja hi veig una llarga cua de gent que esperen que obrin. Res de nou. Miro un termòmetre, i mes endavant un altre, que marquen 4º. Fa fred, ja ho he dit abans. Mentre esmorzava ahir a Villafranca de Montes de Oca em van explicar que Burgos és una ciutat molt freda i deien que aquest hivern ha estat molt rigorós, que han arribat a temperatures de menys 16º.

Moltes de les cases del centre de la ciutat conserven un cert aire d’importància. Per tot arreu trobo estàtues eqüestres, figures i monuments que recorden la proesa i les glòries passades. Particularment, mirat en conjunt ho trobo bastant embafador. M’ha convençut més, dies enrere, l’elegància senyorial de Tudela i la modernitat de Logroño. Faig algunes fotos. Una d’elles, a un conegut i suposat heroi que li han dedicat aquests mots: “EL CAMPEADOR LLEVANDO CONSIGO SIEMPRE LA VICTORIA FUE POR SU NUNCA FALLIDA CLARIVIDENCIA, POR LA PRODIGIOSA FIRMEZA DE SU CARACTER Y POR SU HEROICA BRAVURA UN MILAGRO DE LOS GRANDES MILAGROS DEL CREADOR”. Amén, dic jo.

I de sobte, la Catedral de Santa Maria. Verticalitat bellíssima que s’alça al cel enmig del casc antic. Declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat, una acurada neteja li ha tornat l’esplendor de l’antigor i que centúries de pol·lució havien amagat sota capes de brutícia. Aquí sí que m’hi recreo una bona estona. Acaba de sortir el sol i una tendra llum daurada i obliqua la il·lumina tota. Una meravella que contemplo a les albors del dia. Com és natural, a aquesta primeríssima hora del matí només puc admirar-la per fora.

La sortida de Burgos també és llarga, però de cap manera et pots perdre. Només cal seguir els nombrosos peregrins que en aquesta hora comencen la seva etapa, quan jo fa més de dues que camino.
Ja gairebé als afores passo per davant de la Residencia Universitaria Camino de Santiago i l’Hostal Vía Láctea. Ja torno a ser al meu Camí.
La pista de terra que du a Villalbilla i Tardajos és completament plana i en bon estat. Dóna gust caminar-hi. Un bon tros abans de Tardajos ve un cotxe de cara per la pista i molt a poc a poc. Un home treu el braç per la finestra i va donant un full volant a cada peregrí tot dient-los on poden parar per esmorzar. “Bocadillos o lo que quieran”, recita amb veu de firaire de mercat. Quines coses que arribem a fer per atreure clientela al nostre negoci. I al camí, alguns cops aquesta actitud mercantívola em sembla massa cridanera.

Passo per sota el viaducte d’una autopista i veig les altes columnes plenes de grafits reivindicatius. Hi destaquen els que tenen el color morat de la bandera de Los Comuneros de Castilla. Una frase, signada per unes Juventudes Revolucionarias Castellanas, diu: “estado español, cárcel de los pueblos”. Caram!, dic jo. I llavors penso que Burgos també és terra de transició, a quatre passes de la irreductible parla del nord. L’hostal on he dormit aquesta nit, per exemple, tenia nom basc.

A dos quarts de deu estic a Tardajos. Avui no vull menjar cap entrepà ni prendre cafè amb llet. Entro en una fleca i remiro què tenen. Pastes industrials n’hi ha un bon assortit, però d’aquestes no en vull. Pregunto per un pa d’oli enorme que tenen en un prestatge alt i em diu la noia que me’n pot fer la meitat.
Amb mitja torta de aceite, com n’hi diuen aquí, sota el braç enfilo el camí tot menjant-me-la.
Ahir, precisament quan passava les solituds dels Montes de Oca, em vaig trobar malament. Em van venir uns rampells molt forts a la panxa i vaig haver d’aturar-me tres o quatre cops darrere d’un arbre. Era cap allà al migdia i encara em faltaven un grapat d’hores de camí. Per sort, vaig anar millorant i vaig poder continuar. A l’arribada a Villafría encara anava una mica tocat.
Quan vaig baixar a sopar li vaig preguntar a la cambrera si tenien una cosa lleugera o de dieta, explicant-li què m’havia passat. Em digué que era millor que no sopés res. Només beure sèrum fisiològic per evitar la deshidratació. Això ja ho sabia. Però si no menjava, l’endemà no podria continuar. I a més, tenia gana. “Pero usted qué quiere, ponerse bueno o andar?”. Les dues coses, naturalment.
Al final vaig menjar arròs bullit i un bistec molt fi a la planxa. Em va caure molt bé i ja no he tornat a sentir cap més molèstia.

Continuo per Rabé de las Calzadas. Antigament el perill dels llops i les incontrolables crescudes del riu Urbel feien mol penosa la marxa del peregrí. Una antiga dita local ens ho recorda: de Rabé a Tardajos no te faltarán trabajos, de Tardajos a Rabé libéranos Domine.

Començo a pujar a la Meseta, o al “páramo” tal com es coneix aquí. Quan sóc dalt camino pràcticament sol. Sempre veig algú lluny, davant o darrere, però com que l’extensió és tan gran i el camí tan dilatat, no m’acompanya ningú.
Arribo a Hornillos del Camino i prenc una camamilla i dues magdalenes, només per precaució. Em trobo bé i camino amb ganes. Abans d’entrar al poble he avançat un noi francès que se li havien trencat les soles de les botes. Eren noves i no tinc cap altre calçat de recanvi, m’ha dit ell. Doncs noi, com no trobis aviat un lloc on poder comprar-te’n unes altres...
Hornillos es troba enclotat en una petita vall molt verda i bonica. Després torno a pujar altre cop al páramo i torno a caminar ben sol durant quilòmetres i més quilòmetres. A totes bandes on miro és un mar de verdor. El monocultiu cerealístic és l’única cosa sembrada que de moment veig. Avanço per aquest mar extens, sota el sol i els núvols, pas a pas fent el meu Camí.

Passades les dues arribo a Hontanas, nom que evoca les nombroses fonts existents en aquest lloc. Ara sí que tinc gana. He arribat fins aquí, fent prop de 40 quilòmetres, només amb l’energia que m’ha donat aquell pa d’oli del matí.
Aquí em menjo un senyor entrepà amb truita de patata, assegut en una taula al carrer i sota la tebior del sol. Que bo que el trobo!
S’asseu al meu costat un noi suís i parlem mentre mengem. Em pregunta si sempre hi fa tant fred, en aquestes terres; que a casa seva ara mateix estan a quinze graus. Doncs noi, aquí estem a ple hivern al mes de maig.
També em pregunta si sóc espanyol, i li dic que català. El català és un dialecte de l’espanyol? vol saber. Em costa treure’l de l’error. A fora encara hi ha molta desconeixença. Li parlo de les nostres aspiracions com a nació, i em diu que si tenim conflicte com al País Basc. Ell ha estat un cop a Barcelona i coneix “Gáudi” tal com ho pronuncia. Li comento que la meva ciutat és la mateixa on va néixer Antoni Gaudí i Cornet. Li sembla extraordinari.

Després de quedar-m’hi una bona estona descansant, continuo la meva ruta. A mig camí de Castrojeriz passo pel que queda de l’antic convent de San Antón, uns arcs gòtics i les parets d’un passat esplendorós. Sembla mentida, però l’estreta carretera passa pel mig del que queda de la nau del temple oberta als quatre vents.
Entro a Castrojeriz havent fet 50 quilòmetres i estic satisfet perquè m’he sentit bé, he arribat d’hora i tinc temps suficient per descansar per demà.
La ciutat, no gaire gran, també la veig ancorada en el passat i sense progressar. De totes maneres conserva un superb patrimoni: l’església de Ntra. Señora del Manzano, una imponent construcció gòtica; l’església fortalesa de San Juan, amb una poderosa torre i un bonic claustre; l’església de Santo Domingo, actual seu del Museo Parroquial, entre d’altres monuments històrics.

Cap al tard em truca la meva cunyada i em diu que per allà tot està bé. Em telefona sovint per saber com em va el Camí. Em dóna tranquil·litat saber que ella se n’ocupa de tot ara que no hi sóc jo. Li tinc un gran afecte, des del primer dia. Sempre m’ha fet costat i tothora he pogut comptar amb ella.
A la nit truco al meu fill petit. Avui és el seu aniversari i compleix vint-i-sis anys. Em diu que està bé, i que ara es troba celebrant-ho amb els amics.
Demà pel matí, just quan estigui passant el Pisuerga, em trucarà el meu germà i també s’interessarà pel meu Camí. Em dirà que si tinc qualsevol dificultat o entrebanc que el truqui. Pel que hagi de menester.
La família, els amics... Saber que hi són i que pots comptar amb ells quan ho necessites, no té preu.




3 comentaris:

Arare ha dit...

Com s'ha modernitzat, la cosa! Nosaltres no trobàvem un cotxe en direcció contrària que ens portés l'esmorzar! :)

A Castrojeriz no vas conèixer el "yuppie" transformat en hospitaler, el Restituto, que desperta els peregrins amb cant gregorià?

Ramon Aladern ha dit...

Sí, oi? massa modern i tot.
A Castrojeriz vaig anar a l'alberg només a segellar. Sempre que podia em quedava en un hostal. Caminar 50 km cada dia i a la nit haver d'aguantar concerts de roncs. no lliga :)

Arare ha dit...

"Motosierras", en dèiem nosaltres, del concert de roncs! això de caminar 50 km només ho pot fer un "tio" en forma, com tu!!!