dimarts, 11 de maig del 2010

Camí de Sant Jaume. Quinzena etapa: Castrojeriz - Carrión de los Condes

Quinzena jornada. 11 de maig. Castrojeriz – Carrión de los Condes.

Surto quan encara no ha començat a clarejar el dia. Està tot emboirat, fa fred i cau molta humitat. Fa dies que em fixo que, com més avanço cap a ponent el sol surt més tard. Res d’estrany, per altra banda. També les tardes són més llargues.
Torno a pujar a la Meseta, al páramo, i la pujada es fa molt llarga i dura en aquesta hora de la matinada. Sembla que de la població no hagi sortit ningú més que jo, però quan sóc dalt l’Alto de Mostelares avanço un grup de set o vuit peregrins que parlen entre ells en alemany.

Dalt de la pujada, en un pal dels que senyalen el camí, hi veig lligat un pom de flors semblant a aquells que hom es troba a les carreteres en el lloc on hi ha hagut un accident fatal. Ja n’havia vist en altres punts, de flors, dies enrere.
El més sorprenent, però, arriba uns centenars de metres més endavant quan trobo un autèntic monòlit a ran del camí. A la columna hi ha una placa de coure amb relleus, semblant a un pergamí, on també hi ha esculpit el rostre d’un Sant Crist i les dades personals d’algú que ja no hi és. La data és del 2009. A sota hi ha una altra placa d’acer inoxidable amb un bonic panegíric en memòria d’aquest noi malagueny. Es tracta d’un text poètic molt bonic que comença així: “Hay caminos en la tierra que conducen al cielo...”. Devia haver estat una pèrdua molt sentida pels seus amics.

Recordo ara persones estimades que jo també he perdut... (≠)

Després de caminar quilòmetres per les planures trobo una font on hi raja un bon doll d’aigua. A l’altra costat del camí, quatre arbres, unes taules i bancs de pedra deuen fer un bon descans al temps de la calor.
Un home descarrega d’un vehicle la seva mercaderia. Va preparant, igual que un marxant del mercat, la seva paradeta: fruita, refrescos... Amb el fred que fa a les vuit del matí i sense sol, més li hagués valgut portar un termo amb cafè ben calent. A mi em fa l’efecte que tanta obsessió per aprofitar-ho tot desvirtua el sentit del caminar.

Arribo a l’ermita de San Nicolás, el que queda d’un hospital del segle XIII i que actualment també es fa servir de refugi per a peregrins. De seguida passo el Puento Fitero, sobre el riu Pisuerga, una imponent construcció d’onze arcades que permet creuar el riu i marca el límit entre les províncies de Burgos i Palencia. A partir d’ara, la planura i els infinits horitzons ja no s’anomenen páramo, sinó Tierra de Campos. Sigui un nom o un altre, el paisatge és el mateix.
A Ítero de la Vega prenc el primer aliment del dia quan ja he caminat bastants quilòmetres. A la televisió donen la previsió del temps, i diuen que s’esperen pluges generals en tota la Península. Aquí, pel lloc on camino, les generals i abundoses no arribaran fins la nit.

Només sortir de Boadilla del Camino em trobo davant meu una veritable gernació de nois i noies que van per la meva ruta, que és una pista que durant sis quilòmetres ressegueix el Canal de Castilla. Primer penso que deuen ser d’una escola que van d’excursió per la vora de l’aigua. Quan els atrapo, m’adono que tots duen penjada al coll la vieira amb la creu de Sant Telm. Pregunto als de la cua, que són els nois més grans, si fan el Camí. “Sí, seis kilómetros hasta Frómista. Nos han obligado”, em diu un adolescent amb cara d’emprenyat.
Em costa molt avançar aquest formiguer de joves. Calculo que deuen ser entre dos i tres centenes. Atrapo uns que semblen ser els professors i els pregunto de quin col·legi són, d’on vénen i quants van. De Venta de Baños, del Colegio Sagrado Corazón. Unos trecientos, entre primaria y cuarto de ESO. Pero hoy es dia lectivo. Vamos a enseñarles el Camino”. D’acord, i després faran un treball a classe, m’imagino. “Ya lo han hecho”. I és veritat, que estan ben alliçonats. Quan els avanço tots em criden: “Ultreia! Buen Camino”.

La fila no s’acaba mai i no paro de demanar pas. Fins que de cop i volta se m’enganxen dos brivalls dels més petits, un a cada costat, i van apartant-me a empentes tots els que tinc al davant. “Paso, paso, que viene un peregrino”, no paren de cridar als seus companys. Ultreia! Ultreia!, em van saludant tots.
Els vaig donant conversa preguntant-los coses del seu col·legi i si els agrada fer aquesta activitat d’avui. Ells també em fan moltes preguntes. Que d’on sóc, quants quilòmetres camino cada dia, on dormo... La innata curiositat dels infants. Els dic que Venta de Baños deu ser un poble molt gran, anant tants estudiants. No, el que passa és que hi assisteixen alumnes externs i interns que hi vénen a estudiar des d’altres poblacions veïnes, m’aclareixen ells.

D’aquesta manera ens anem explicant coses fins que arribem a l’enclusa del canal a l’entrada de Frómista. I encara no havíem atrapat els primers, que són els més petits i corren com llebres.
Una estona de companyia, de canalla que molts em diuen que també faran el camí, un dia. El seu Camí segur, però no se sap per quines rutes els portarà la vida.
Davant l’enclusa em faig una foto de record amb els meus escolanets. Adéu-siau, el Ramon segueix el seu Camí. Que tingueu sort a la vida. “Nos volveremos a ver”, em criden. Qui ho sap.

A Frómista no em sento tractat gens bé. Vull esmorzar, que ja passa de l’hora, i en el primer bar que em sembla que està obert em diuen que està tancat. Volto, faig cap a un segon que és un cau de llops on només hi ha dos homes peluts i amb negres barbes que els arriben fins més avall del melic. “Aquí no hacemos bocadillos”, són les seves úniques paraules.
Carrer avall trobo un altre bar. Només entrar em fan un no amb el cap i em diuen que se’ls ha acabat el pa. Renoi! No tinc ganes de voltar més i torno al Camí. Menjo unes galetes i bec aigua.

De Frómista a Carrión no hi ha pèrdua. La ruta transita per una senda feta especialment per als peregrins i paral·lela a la carretera. És una recta inacabable i quasi sempre en lleugera ascensió.
A Población de Campos, el següent poble que em trobo, menjo un entrepà eixarreït fet amb pa sec del dia anterior i una mica d’embotit, a l’únic bar obert. Me l’he d’acabar fent un esforç, no hi ha res més.
M’assec un moment per beure aigua i agafar alè a Villarmentero, que té quatre cases i dos carrers: calle José Antonio Primo de Rivera i Plaza del Caudillo Generalísimo Franco. Ves per on! Clar que, aquest lloc, ja no és terra de transició. Em trobo en el més profund de la Castella de caràcter i arrels atàviques.

Quan surts d’un poble ja veus el següent, encara que estigui a cinc o sis quilòmetres de distància. I sembla que no hi acabis d’arribar mai. Camines i camines i el poble no s’apropa. Mirar-te’l, et crea una ansietat que resulta esgotadora. Procuro fixar-me al terra o als infinits camps que m’envolten.

Em costa horrors arribar a Villalcázar de Sirga. Ja gairebé el tinc a l’abast i de sobte m’adono que camino malament. Vaig inclinant el cos cap a la dreta i l’esforç per adreçar-me em fa tremolar la columna com una canya. Faig passes d’un costat a l’altre i vaig movent-me con un putxinel·li. Noto que estic molt a prop de l’esfondrament total; cada pas és una tortura quan veig que només em falten mig centenar de metres per arribar a un parc amb gespa i arbres que fan ombra. No puc deixar-me caure, he d’arribar-hi com sigui, em dic.
Hi arribo molt malament i ho sé. Deixo caure la motxilla i el cos al terra, damunt la gespa fresca. Espero. Vaig refent-me del defalliment. Jo també sóc humà i tinc les meves debilitats, em dic per consolar-me. Bec aigua i em menjo unes galetes de xocolata que duc. Ja em trobo millor.
M’abrigo per no agafar fred i m’estiro a sobre un banc de pedra reposant el cap a la motxilla, entre sol i ombra. Em relaxo. Respiro. Estic viu! Potser m’hi quedo una hora.
Quan m’aixeco em sento molt millor. Me’n vaig al poble xino-xano, que està allà mateix, per omplir l’ampolla de l’aigua.
Encara tinc l’ànim de fer fotos. Trobo que és un poble tranquil i encantador, dels més bonics que ha passat durant el dia. Em sento reanimat i torno a caminar. Comprovo que vaig molt millor, només em falten sis quilòmetres per arribar a Carrión.
Sona el mòbil. Una trucada d’un bon amic del grup excursionista, una altra amistat que s’interessa per mi. Ell també ha fet el Camí i vol saber com em va. Li dic que ja arribo al meu terme d’avui i està content perquè em sent animat. Ah, si m’hagués trucat només una hora abans!

I per fi, després de la darrera pujada, apareix davant meu Carrión de los Condes. Cap dia m’he alegrat tant de veure el final d’etapa. Semblo un altre, i fins i tot m’atreveixo a fer l’últim quilòmetre caminant a bon pas. Són les cinc de la tarda.


Quan m’hauré instal·lat, encara tindré ganes de sortir a voltar per la ciutat. Segellaré al Monasterio de Santa Clara, on hi ha un alberg. Les monges també es dediquen a l’elaboració de pastes artesanes i les voldré tastar. A l’hora de sopar menjaré amb gana i ja hauré oblidat el defalliment de primera hora de la tarda. No descansar quan toca, no menjar en el seu moment... inevitablement passa factura.
Quan a la nit t’enviï un SMS, no et diré res del que m’ha passat. No vull que pateixis inútilment.
Només et dic aquestes paraules: Tu m’acompanyes tot el camí, i encara quan arribo.