dimecres, 12 de maig de 2010

Camí de Sant Jaume. Setzena etapa: Carrión de los Condes - Sahagún

Setzena jornada. 12 de maig. Carrión de los Condes – Sahagún

Quan surto al carrer a quarts de set del matí tinc una bona sorpresa. Plou a manta i jo no havia sentit res. No em queda altre remei que desfer la motxilla i canviar-me el calçat. Anava a esmorzar al restaurant on vaig sopar ahir al vespre i que està dos carrers més avall.
Ahir vaig sopar bé, el menjar era bo i el lloc agradable. El local és gran, tenen maître i cambreres, tots molt atents. Obren el menjador a les set de la tarda i després d’entrar jo, a quarts de vuit, ja estava completament ple. Clar que la majoria dels que seien a taula eren estrangers, i ja és conegut que ells sopen d’hora. Oferien “menú del peregrino” a deu euros, com a tot arreu. Però la diferència està que aquí el menjar era bo i ben servit.
Abans de sortir et recorden que l’endemà obren a les sis del matí, per oferir-te un “desayuno de peregrino” a tres euros. En aquest lloc sí que estan atents a les necessitats del que camina.

Cap allà em dirigeixo per esmorzar i fer temps per veure si para de ploure. A aquesta hora, i amb la pluja que cau, som pocs al menjador i sec a la taula d’un matrimoni de Tossa de Mar que ja vaig conèixer ahir.
Expliquen, sense callar ni un moment, al maître i a mi, els estralls que ha sofert la Costa Brava aquest hivern. Primer amb el temporal de llevant del dia de Sant Esteve, que va endur-se la platja de Tossa, va destrossar el passeig i encara l’aigua va entrar als restaurants i comerços de primera línia ocasionant molts desperfectes. I després la gran nevada de primers d’any que va deixar molts pobles de la costa sense corrent elèctric durant bastants dies. Sense llum, sense calefacció, sense telèfon i sense notícies. Completament incomunicats i reclosos a casa a la claror de les espelmes.

Faig temps, i a les set, quan comprovo que l’aigua afluixa, decideixo partir. Vaig sortint de la ciutat i passo pel pont de pedra sobre el riu Carrión. Just passar el pont, a l’esquerra de la carretera es troba l’imponent Monasterio de San Zoilo, d’origen romànic però amb portada barroca i claustre plateresc. Actualment alberga una hostatgeria i un restaurant. Annex a l’edifici també hi ha un hotel.
La primera hora de caminar es va per una petita carretera sense trànsit. Després agafo una pista molt arreglada, completament rectilínia, que en dues hores ben llargues m’ha de dur a Calzadilla de la Cueza.
Torno a caminar per les extensions inacabables de Tierra de Campos, i bastant estona sota la pluja. Davant meu tinc un camí tot recte que sembla anar a la fi del món. A banda i banda, camps de conreus tots iguals i sense horitzó.
De totes maneres, estic caminant molt bé, havent-me recuperat totalment de l’ensurt d’ahir. No fa fred ni calor, i el sol no el veuré en tot el dia. Ara plou, ara para, i va fent. Quan cau aigua ho fa amb parsimònia, sense terrabastades. Al cap i a la fi, tampoc no és desagradable caminar sota aquesta pluja, si t’ho saps prendre amb filosofia i bon humor.

El camí, exclusiu per a peregrins, drena bé l’aigua per la graveta compactada i no hi ha fang ni tolls. No obstant, tanta monotonia cansa. No saps cap on mirar, amb les hores el paisatge no canvia gens ni mica. Tan sols et queda devorar quilòmetres l’un rere l’altre.
A mig camí del no-res, igual que l’etapa anterior, torna a haver-hi un rafal, quatre cadires de plàstic i un home amb la seva paradeta. Avui no vendrà gaires begudes, amb aquest temps que fa, li dic. “Tengo también café con leche”.
Uns que han parat davant meu en prenen, de cafè. Jo només bec una mica d’aigua i tot seguit continuo. M’imposo fer una aturada cada hora, encara que només siguin cinc minuts.
Monotonia total. Camines i camines i no surts mai d’aquest mar verd i d’un carril que no veus on va. No trobes ni una ombra. Fer aquest tram a ple sol d’estiu deu ser terrorífic, penso. S’ha de tenir l’energia suficient, però també cal tenir força mental. Aquesta manera de caminar esgota més la ment que no pas les cames.

I quan menys m’ho espero, en una clotada davant meu apareix Calzadilla de la Cueza, un oasi enmig del desert.
El topònim de la població no fa referència al Camí de Sant Jaume, sinó a la via Aquitània que passava per aquest lloc. Als afores del poble es van trobar les restes d’un poblar romà.
La petita localitat té un alberg nou, bastant gran, que ofereix servei de bar i menús. A aquesta hora està ben ple. Demano un “pepito de ternera”, un entrepà calent; mitja copa de vi i després prenc un cafè amb llet.
S’hi està bé, aquí. Assegut davant d’una taula faig temps perquè passi l’hora que m’he marcat de descans. Aprofito l’estona per prendre notes que em serviran per quan arribi. Parar, descansar i alimentar-me bé és el que em cal fer tots els dies. Quan s’asseuen a la meva taula un grup de dones escandaloses, que parlen a crits sense cap respecte ni mirament per als demés, m’aixeco i toco el dos.

Passat Calzadilla ve tot un seguit de pobles petits cada cinc o sis quilòmetres, i m’aturo un moment en cada un d’ells. El paisatge ja no és monòton, ha canviat. Petits claps de bosc en uns lloms de muntanya poc enlairada, s’alternen amb el camps de conreu. Més endavant el bosc desapareix però el terreny és sempre ondulat. No cansa tant com la gran planura. Ara el camí, també molt acceptable, va sempre paral·lel a una carretera que no té massa trànsit. Em dóna tranquil·litat per poder immergir-me en el Camí... (≠)

A Ledigos descanso al costat d’un noi que m’ofereix galetes de xocolata. Jo el convido amb les pastes que vaig comprar ahir al monestir de les clarisses. Li aclareixo que aquests dolços els fan les monges, i em diu que els troba molt bons. Ell ve de Brasil i té parents a Pontevedra que pensa anar a veure quan acabi el seu Camí. Avui compartim el menjar. Però jo dic que els que caminem compartim moltes més coses. Compartim el temps bo o dolent de cada dia, la bellesa o l’aspror del paisatge i la penúria del nostre esforç. També la companyia, encara que caminem sols. L’alegria d’arribar al terme, l’afany per continuar l’endemà... Compartir em sembla una paraula bonica que hauríem de fer servir més sovint. Compartir també és donar afecte a l’altre, fer que no se senti sol. La persona és de naturalesa gregària, tot i que a alguns també ens agradi la solitud.

Continuo passant petits llogarets, i per aquí trobo murs de corrals, i fins i tot d’alguna casa antiga, amb parets fetes amb fang i palla i que són molt gruixudes. No n’havia vist mai amb els meus propis ulls, fins ara.
Les esglésies tenen un aire que m’és familiar. A partir d’ara, i sobretot se’m farà palès quan arribi a Sahagún, l’estil de campanars i temples és romànic mudéjar, molt semblant al que vaig trobar quan pujava per l’Ebre.
Faig l’últim descans una mica més llarg en el darrer poble abans de l’arribada. Bec i menjo coses que duc a la motxilla. Arriba una noia que s’asseu al banc del costat i li ofereixo galetes i la resta que em queda dels pastissos de les monges.
La veig cansada, i això que m’aclareix que ha sortit de Calzadilla de la Cueza. Procuro animar-la dient-li que només falten set quilòmetres per arribar a la ciutat. Jo, ahir, també hagués agraït tenir algú al costat que em donés unes paraules de suport en aquell moment difícil que vaig passar.
Ens fem entendre amb el meu escàs anglès i el seu dolent castellà. Vol que li aclareixi la ruta que li marca la seva guia. Li dic que és antiga i que actualment el camí ja no volta, sinó que va directament a Sahagún pel costat de la carretera.
M’està agraïda. Compartim queviures i ganes d’arribar. Ens veiem a Sahagún!, li dic al marxar.

Emprenc el tros que em falta caminant ben de pressa, amb ganes. Quan veig per primer cop la ciutat per sota d’un pont que creua l’autovia, a tres o quatre quilòmetres de distància, el camí tot recte i en suau baixada, encara accelero més el pas.
Avui arribo molt bé de forces, estic content de com em responen les cames. Quina diferència d’ahir que per poc no arribo. A les quatre en punt ja toco les primeres cases de la ciutat.

Passada la mitja tarda arrancarà a ploure de nou amb ganes i ja no pararà en tota la nit. Després sortiré només un moment per segellar la credencial a l’alberg de l’església de la Trinidad, que està davant mateix de l’hostal on m’estic. Ja no passejaré ni faré més fotos, que per avui ja he tingut prou aigua. Quan surti demà pel matí tindré una blanca sorpresa.

Al vespre rebo unes paraules teves que em deixen enfonsat i desmoralitzat per uns quants dies. M’agrada que pensis en mi, hagués volgut sentir dels teus llavis, et responc jo desconsolat. Ara mateix estic molt trist.

1 comentari:

Arare ha dit...

A San Zoilo - al costat- vam dinar una vegada que vam anar a Galícia en cotxe.

ostres, m'estàs fent venir ganes (encara) de tornar-hi!

quan plou és terrible, veritat? i si, al damunt, et desmoralitzes per temes aliens al camí (però arrelats al camí paral·lel) la tristesa no triga en aparèixer. Com et comprenc! (bé, tu saps que a la vida de les persones no sempre tot són flors i violes, per això et comprenc, encara que els problemes no siguin del mateix caire)

em sembla que m'estic embolicant, hehehe, però tu ja m'entens!