Dissetena jornada. 13 de maig. Sahagún – León
Abans de les set surto al carrer i tinc una sorpresa. Durant la nit ha nevat. Els cotxes, els jardins i les teulades de les cases estan ben blanques amb una capa fina de neu, d’un dit o dos.


Quan porto caminats tres o quatre quilòmetres el Camí de Sant Jaume es divideix en dues rutes que conflueixen novament a Mansilla de las Mulas, trenta quilòmetres més endavant. Una és la Via Trajana, o Camí romà, que segueix per camp obert i passa per poques poblacions, i l’altra és el Camí Francès, que sempre va prop de la carretera. Trio la segona opció. Amb el temps que fa no estic per fer excursions.
Porto dues hores caminant quan paro a esmorzar a Bercianos del Real Camino. A l’hostal on menjo hi estic molt tranquil, tot i ser bastants els que ens hem aturat aquí. Avui la gent que m’envolta és educada i tranquil·la, no com ahir a Calzadilla, que un vol de lloques se’m va asseure a la taula on jo escrivia i no paraven de cloquejar a crits i a les meves orelles. Veus que també hi ha gent mal educada, pel món.
Des de Burgo Ranero fins a Reliegos es troba un dels trams més llargs i solitaris del Camí, seguint la senda per a caminants, pràcticament sense ombra ni referències. Això ho llegeixo a la guia que duc. Però jo em trobo amb un camí molt arreglat que va sempre paral·lel a una estreta carretera, on durant més de dues hores només hi veuré passar els ciclistes que també fan el Camí i m’avancen.
Cada uns quants quilòmetres hi ha llos habilitats per a descansar, i encara més sovint un banc de pedra a la vora del camí que et permet seure. Penso que deu haver-hi competència entre les dues rutes per atraure els peregrins. Els ajuntaments hi inverteixen diners per oferir comoditat al caminant, ja que saben que aquest flux constant aporta el plus necessari de prosperitat a les seves depauperades poblacions. Tant et pots trobar dues taules i quatre bancs de pedra al costat de mitja dotzena d’arbres a la vora d’un rec d’aigua, com un rafal prefabricat, amb taules i cadires, que et donaran la mínima comoditat per al repòs. El peregrí que va cansat tot ho agraeix.
Els núvols baixos s’han aixecat i la planura encara sembla més infinita. Però a diferència de dies anteriors ara es veuen serralades molt lluny. Són el Sistema Cantàbric i els Montes de León, que esbiaixadament van apropant-se i conflueixen moltíssim quilòmetres davant meu.
Em vénen al cap les pastes de les clarisses que ja em vaig acabar ahir, tot compartint-les amb persones desconegudes però que el Camí et fa sentir properes. Aquest do, el de l’amistat i el compartir, també és un dels molts regals que el Camí t’ofereix.

A l’entrada de Reliegos hi ha unes bodegues excavades als talussos de terra que tenen portes reixades i una xemeneia a dalt, que en realitat és el terreny que les cobreix. Crec que avui dia ja no les fa servir ningú, ja que gairebé tothom al poble es dedica al cultiu del cereal.
D’aquí a Mansilla només em queda una hora llarga de camí i hi arribo cap allà a dos quarts de tres. Mansilla de las Mulas és una històrica població d’origen romà i de gran importància durant l’edat mitjana degut a la seva privilegiada situació en la xarxa de camins.


Dino bé, en un local modern i agradable que també és botiga. Hi venen embotits i pernils de la zona i anuncien que són de fabricació pròpia. Els de la taula del costat, que no són peregrins, van cruspint-se una bona safata amb una selecció d’embotits de tota mena. Jo triaré un àpat més de casa, però que alhora també sigui consistent.
Em trobo molt bé i he decidit continuar fins a León, on penso fer nit. A les quatre em poso em marxa, i crec que en tres o quatre hores podré ser allà.
Com de costum, vaig sol. A la tarda no camina bo i ningú. Tots els companys del matí s’han quedat a Mansilla, i els que a primera hora han sortit d’aquí ves a saber on paren ja.



Més tard volto per la Calle Ancha, ja que passejant-hi és la millor manera de conèixer tot el centre de la ciutat. A la vora d’aquest carrer queden la catedral, la Casa Botines, el palau de los Guzmanes, el museu diocesà, els ajuntaments antic i nou i la basílica de San Isidoro.
Admiro la Casa Botines i demano que em facin una foto amb el meu conciutadà Antoni Gaudí, permanentment assegut en un banc de forja a la plaça davant el magnífic edifici que ell va dissenyar.


Vaig a segellar la meva credencial al Monasterio Benedictino de las Carvajalas, a la plaça de Santa María del Camino. La senyora que m’atén, no puc saber si és o no religiosa, no em creu quan li dic que avui vinc des de Sahagún. Em replica: “Pero si hay casi sesenta kilómetros”. Cinquanta-quatre, li aclareixo. Insinua alguna cosa com si fes trampes. La seva incredulitat, l’actitud d’incomprensió envers el peregrí, em deixa molt decebut. Ella no sap res del meu patiment i tampoc no m’ha mirat als ulls per comprendre’l. Tampoc no en té cap obligació, per descomptat.
Abans de que marxi em convida a completes i a la benedicció del peregrí. Sí, tinc ganes d’assistir-hi, des d’ahir que estic amb la moral una mica baixa i necessito l’escalfor d’altres peregrins que fan al Camí com jo. Compartir les càrregues del cor. Constatar que no ets l’únic que avança cap al seu terme.
Però un cop més comprovo els camins són imprevisibles. Falta una estona per l’hora que m’han dit. Quan surto al carrer paro compte que m’estic en un hostal del qual no en sé el nom ni on està. M’han acompanyat per un laberint de carrers i no he prestat atenció. M’angoixo i perdo temps buscant-lo, desfent camí i procurant orientar-me. Quan torno, la porta del monestir és tancada i ja no puc entrar. Avui tampoc no tindré aquest consol. Només la nit i alguna cosa inexplicable vetllaran per mi.
2 comentaris:
Nosaltres ens vam trobar algunes pintades que deien "León solo, Castilla con leche" :)
alguna cosa inexplicable va vetllar per tu? (continuará...)
Montse, jo crec que l'has de tornar a fer, el camí. Però aquest cop ben preparada, interiorment i amb els detalls tècnics adeqauts (si vols, et puc aconsellar al respecte)
Petonassos!
Publica un comentari a l'entrada