Camí de Sant Jaume. Disetena etapa: Sahagún - León

Dissetena jornada. 13 de maig. Sahagún – León

Abans de les set surto al carrer i tinc una sorpresa. Durant la nit ha nevat. Els cotxes, els jardins i les teulades de les cases estan ben blanques amb una capa fina de neu, d’un dit o dos.

Recordo que quan vaig adormir-me plovia, estava caient força aigua, però aquesta nevada no me l’esperava. No obstant, trobo que avui no fa massa fred, si ho comparo amb el que he hagut de patir els dies anteriors.

Prenc cafè al bar del costat de l’hostal i vaig sortint de la ciutat fent fotos a les esglésies emblanquinades, als parcs blanquejats i al Puente de Castro, sobre el riu Cea. El cel està velat però de moment el temps aguanta. Més endavant caurà una mica de roïna durant una bona estona.

Quan porto caminats tres o quatre quilòmetres el Camí de Sant Jaume es divideix en dues rutes que conflueixen novament a Mansilla de las Mulas, trenta quilòmetres més endavant. Una és la Via Trajana, o Camí romà, que segueix per camp obert i passa per poques poblacions, i l’altra és el Camí Francès, que sempre va prop de la carretera. Trio la segona opció. Amb el temps que fa no estic per fer excursions.

Porto dues hores caminant quan paro a esmorzar a Bercianos del Real Camino. A l’hostal on menjo hi estic molt tranquil, tot i ser bastants els que ens hem aturat aquí. Avui la gent que m’envolta és educada i tranquil·la, no com ahir a Calzadilla, que un vol de lloques se’m va asseure a la taula on jo escrivia i no paraven de cloquejar a crits i a les meves orelles. Veus que també hi ha gent mal educada, pel món.

Des de Burgo Ranero fins a Reliegos es troba un dels trams més llargs i solitaris del Camí, seguint la senda per a caminants, pràcticament sense ombra ni referències. Això ho llegeixo a la guia que duc. Però jo em trobo amb un camí molt arreglat que va sempre paral·lel a una estreta carretera, on durant més de dues hores només hi veuré passar els ciclistes que també fan el Camí i m’avancen.

Cada uns quants quilòmetres hi ha llos habilitats per a descansar, i encara més sovint un banc de pedra a la vora del camí que et permet seure. Penso que deu haver-hi competència entre les dues rutes per atraure els peregrins. Els ajuntaments hi inverteixen diners per oferir comoditat al caminant, ja que saben que aquest flux constant aporta el plus necessari de prosperitat a les seves depauperades poblacions. Tant et pots trobar dues taules i quatre bancs de pedra al costat de mitja dotzena d’arbres a la vora d’un rec d’aigua, com un rafal prefabricat, amb taules i cadires, que et donaran la mínima comoditat per al repòs. El peregrí que va cansat tot ho agraeix.

Els núvols baixos s’han aixecat i la planura encara sembla més infinita. Però a diferència de dies anteriors ara es veuen serralades molt lluny. Són el Sistema Cantàbric i els Montes de León, que esbiaixadament van apropant-se i conflueixen moltíssim quilòmetres davant meu.

Em vénen al cap les pastes de les clarisses que ja em vaig acabar ahir, tot compartint-les amb persones desconegudes però que el Camí et fa sentir properes. Aquest do, el de l’amistat i el compartir, també és un dels molts regals que el Camí t’ofereix.

Des que he passat Burgo Ranero que començo a trobar pintades reivindicatives que ja no deixaré de veure ni quan arribi a El Bierzo. I a Galícia en trobaré unes altres de diferents, però igualment requisitòries. Camino cap als extrems de la Península Ibèrica. M’allunyo del centre centrifugador de la Meseta castellana. El que més es repeteix aquí és: “LLIÓN SOLU” i “PAÍS LLÏONÉS LLIBRE”.

A l’entrada de Reliegos hi ha unes bodegues excavades als talussos de terra que tenen portes reixades i una xemeneia a dalt, que en realitat és el terreny que les cobreix. Crec que avui dia ja no les fa servir ningú, ja que gairebé tothom al poble es dedica al cultiu del cereal.

D’aquí a Mansilla només em queda una hora llarga de camí i hi arribo cap allà a dos quarts de tres. Mansilla de las Mulas és una històrica població d’origen romà i de gran importància durant l’edat mitjana degut a la seva privilegiada situació en la xarxa de camins.

Fa un bon sol, tot i que grans cumulonimbus s’alcen per totes bandes. M’assec en un banc, em descalço i em poso crema als peus. S’hi està bé en aquest lloc, a aquesta hora que l’escalforeta t’amoixa. Al meu costat s’atura un grup i sento que parlen en català. Quan enraoni amb ells em diran que són de Vilafranca del Penedès, i després ells i jo entrarem a dinar al mateix restaurant.

El meu descans s’acaba de cop i volta quan inesperadament una gotellada no em dóna temps ni de recollir les coses. Entro a l’hostal que tinc davant mateix i quan espero el dinar cau una bona pedregada. Quin temps més canviant, avui.

Dino bé, en un local modern i agradable que també és botiga. Hi venen embotits i pernils de la zona i anuncien que són de fabricació pròpia. Els de la taula del costat, que no són peregrins, van cruspint-se una bona safata amb una selecció d’embotits de tota mena. Jo triaré un àpat més de casa, però que alhora també sigui consistent.

Em trobo molt bé i he decidit continuar fins a León, on penso fer nit. A les quatre em poso em marxa, i crec que en tres o quatre hores podré ser allà.

Com de costum, vaig sol. A la tarda no camina bo i ningú. Tots els companys del matí s’han quedat a Mansilla, i els que a primera hora han sortit d’aquí ves a saber on paren ja.

Anava advertit que l’entrada fins la ciutat és molt pesada, per la carretera i per les zones industrials que s’han de passar. Però en realitat no se m’hi fa tant. En molts llocs han minimitzat l’haver de passar per l’asfalt construint passos especials per als peregrins. Tot canvia i tot pot millorar, amb els anys. Fins i tot les persones, que som tan complicades, tenim l’oportunitat de millorar sempre. Cal voler-ho, és clar.

A les set de la tarda passo per Puente de Castro i encara camino molt bé. A dos quarts de vuit, finalment, sóc davant la Catedral de León. Una meravella monumental de línies sòbries que imposa. La més important mostra dels començaments del gòtic espanyol construïda bàsicament entre mitjans del segle XIII i finals del segle XIV. Aquest edifici és l’única catedral d’Espanya que va adoptar el gust francès per les naus altes, allargades i àmpliament il·luminades. En visitar el seu interior es comprèn immediatament perquè es diu que aquest edifici està fet amb més vidre que pedra. Els seus vitralls són inigualables. La llum tamisada s’escampa per les naus amb mil colors. El recinte conté el Panteón de los Reyes, amb valuoses pintures romàniques.

A l’hora que jo arribo, malauradament, està tancada i no la puc visitar. Em sap greu de veritat. Però el Camí també tria i de vegades et fa anar per on tu no et penses.

Busco allotjament i un desconegut molt amable m’acompanya fins a un hostal proper que ell coneix. L’establiment està situat per dins el cabdell de carrerons que envolten la catedral. El recepcionista que m’atén, un home que fa poc que hi treballa, no s’aclareix massa amb tot plegat. Per sort, arriba l’amo i en un no res m’enllesteix els papers i em dóna la clau de l’habitació. Pago ara perquè demà vull marxar d’hora. Em diuen que puc sortir a l’hora que em convingui, ja que l’hostal disposa de vigilant de nit.

Més tard volto per la Calle Ancha, ja que passejant-hi és la millor manera de conèixer tot el centre de la ciutat. A la vora d’aquest carrer queden la catedral, la Casa Botines, el palau de los Guzmanes, el museu diocesà, els ajuntaments antic i nou i la basílica de San Isidoro.

Admiro la Casa Botines i demano que em facin una foto amb el meu conciutadà Antoni Gaudí, permanentment assegut en un banc de forja a la plaça davant el magnífic edifici que ell va dissenyar.

Només hi ha quatre obres de Gaudí situades fora de Catalunya: la capçalera de la Catedral de Palma de Mallorca; El Capricho, a Cantàbria; el Palau Episcopal, a Astorga  i la casa Botines, a León. La presència de la imatge de Sant Jordi s’explica pel fet que el seu promotor era català (Joan Homs i Botinàs). La imatge és una rèplica de l’original que se substituí el juny de 1956, coincidint amb el 30 aniversari de la mort de Gaudí. En retirar la imatge antiga aparegueren dins d’un tub situat a l’interior del drac els plànols originals de l’arquitecte amb les signatures de les autoritats municipals de l’època.

Vaig a segellar la meva credencial al Monasterio Benedictino de las Carvajalas, a la plaça de Santa María del Camino. La senyora que m’atén, no puc saber si és o no religiosa, no em creu quan li dic que avui vinc des de Sahagún. Em replica: “Pero si hay casi sesenta kilómetros”. Cinquanta-quatre, li aclareixo. Insinua alguna cosa com si fes trampes. La seva incredulitat, l’actitud d’incomprensió envers el peregrí, em deixa molt decebut. Ella no sap res del meu patiment i tampoc no m’ha mirat als ulls per comprendre’l. Tampoc no en té cap obligació, per descomptat.

Abans de que marxi em convida a completes i a la benedicció del peregrí. Sí, tinc ganes d’assistir-hi, des d’ahir que estic amb la moral una mica baixa i necessito l’escalfor d’altres peregrins que fan al Camí com jo. Compartir les càrregues del cor. Constatar que no ets l’únic que avança cap al seu terme.

Però un cop més comprovo els camins són imprevisibles. Falta una estona per l’hora que m’han dit. Quan surto al carrer paro compte que m’estic en un hostal del qual no en sé el nom ni on està. M’han acompanyat per un laberint de carrers i no he prestat atenció. M’angoixo i perdo temps buscant-lo, desfent camí i procurant orientar-me. Quan torno, la porta del monestir és tancada i ja no puc entrar. Avui tampoc no tindré aquest consol. Només la nit i alguna cosa inexplicable vetllaran per mi.