divendres, 14 de maig de 2010

Camí de Sant Jaume. Divuitena etapa: León - Astorga

Divuitena jornada. 14 de maig. León – Astorga

Preparo les coses amb parsimònia. Sembla que em sàpiga greu marxar de la ciutat sense conèixer-la a fons. Sento recança de no haver pogut visitar la catedral.
Vaig a buscar a Puente de San Marcos, que és per on he de sortir. Fa fred de veritat, potser més fred que cap dia. Una mica d’aire i tres graus en un termòmetre es fan durs d’aguantar a aquesta hora, encara fosc. El cel està ben tapat, com cada dia. Tinc les mans congelades. Déu meu, quin fred!
Tanmateix, penso que ja estic fet a tot. Des que a Saragossa vaig trobar el mal temps, que ja no m’ha deixat ni un sol dia. Les he vistes de tots colors, ja no em ve d’aquí. He hagut de patir vent, fred, pluja, fang, neu, més pluja, més fred... Què més em pot venir a sobre?

Ahir a la nit vaig mirar un moment les notícies a la televisió. Vaig veure que hi sortien uns prínceps que tots coneixem i que feien els darrers deu quilòmetres del Camino. Tots mudats, sense pes a l’esquena, amb un bastó a la mà i un seguici de cent persones, pel cap baix. Mare meva, quina manera de ruquejar! Ho vaig trobar com un escarni cap al peregrí, aquell que coneix les privacions fent el seu Camí i té molts dies de patiment.

Des que he sortit de la ciutat que camino bastant estona al costat de dues noies que van a bon pas. Són de Candanchú i el primer dia també van sortir de casa seva. M’expliquen que ahir, a Sahagún, quan pel matí van veure la neu i el mal temps, van decidir agafar el tren fins a León. Diuen que n’anava ple, el tren de peregrins que van fer el mateix que elles.
Sabent això, potser la malfiança que vaig trobar a les Castrejanas tenia algun fonament, quan els vaig dir que jo venia caminant. Segur que sabien que molts van arribar en tren. I jo per què havia d’haver mentit? Seria com mentir-me a mi mateix, i aquest ja no seria el meu Camí.

Porto més de dues hores caminant i arribo a San Miguel del Camino, on em pararé per esmorzar. El cel s’ha posat completament llis com si anés a nevar. I per postres, aquí dalt l’aire s’ha envalentit i el fred sembla més viu. Em miro les mans i les veig de color morat fosc. La cara ja ni la sento. Quin fred que fa, maremeva!
Abans de Puente de Órbigo plovisqueja una estona. Per anar d’aquesta localitat a Hospital de Órbigo només cal passar el famós pont de dinou arcades que du el nom d’El Paso Honroso. Aquest lloc es conegut pel llegendari succés que protagonitzà el 1434 el cavaller Suero de Quiñones. Diu la llegenda que desafià durant trenta dies a més de tres-cents cavallers i els obligà a reconèixer la superioritat de la seva dona. Després, com no podia ser d’altra manera, peregrinà a Santiago. Encara avui dia s’hi celebren justes tots els anys, en commemoració d’aquells fets.

Tot just han tocat dos quarts de dues i ja paro per dinar. He vist anunciat en els locals de restauració la famosa sopa de truita de riu, de molta tradició en tota aquesta zona. Estic davant d’un hostal que fa molt bona cara, l’ofereixen i em ve de gust provar-la.
Em diu el cambrer que aquest plat és molt típic en aquesta comarca que té una gran afició a la pesca de la truita. Tot i que m’aclareix que les que serveixen als restaurants provenen de piscifactories, ja que tan sols està permès pescar les del riu per a ús particular.
Trobo que és una sopa exquisida, la veritat. I el plat calent i una mica picant, amb aquest dia tan fred, entra de meravella. El noi que em serveix és amable i xerraire i no para de donar-me explicacions sobre la recepta. Després de dinar faig temps, descanso i no surto fins que no són les tres.

Quan passo per davant de l’alberg em saluden alguns dels que han vingut amb mi, les dues noies pirinenques també, i ens acomiadem efusivament. Tots es queden aquí i cap d’ells no vol seguir-me fins a Astorga. Ara he de triar entre dues alternatives: bé per un camí paral·lel a la N-120, o bé per la muntanya passant per Villares de Órbigo, que tot i ser una ruta una mica més llarga evita la carretera. Les dues conflueixen novament abans d’arribar a Astorga. Trio la de la muntanya, la solitària i esquerpa, la difícil, i no sé si m’equivoco en la meva tria.

El terreny torna a ser ondulat, sense arribar a cap gran alçada, Però sempre pujo i baixo sense veure ningú ni saber per on vaig. Prats, algun corral espars de bestiar i boscos de roures minsos sense brots ni cap fulla verda. Pengen tristament de les branques les fulles seques de la tardor anterior, cremades pel fred de l’hivern. La sensació que em dóna aquest paisatge és de desolació. Em recorda massa l’extrema solitud dels Monegros quan vaig extraviar-me. La llarga estona de caminar sol, el silenci de la tarda buida... Tot plegat fa que l’ànim se’m vagi encongint.

M’aturo per descansar en un punt indeterminat d’aquesta geografia aclaparadora, i quan segueixo em trobo de seguida un extens pla amb sembrats de verdor feridora, ple de l’alegria del cereal que es pentina amb el vent.
Allà davant hi ha el que vol ser una casa i no sé si és un corral o un magatzem atrotinat. Davant la porta, a la vora del camí, hi ha una taula parada sota una precària vela que m’ofereix –totalment gratuït, hi consta en un rètol- tota classe de menges i begudes apetitoses: llet, sucs, aigua, cafè, fruita, mel, dàtils, fruits secs... Allà darrere, a la porta d’aquella mena de magatzem-vivenda, hi veig un noi jove, amb cabells llargs i cara riallera, que parla amb dos peregrins, que semblen ser germànics, i que jo no havia vist en tota la tarda. És el David, una de les troballes més inesperades, emotives i gratificants que tindré en tot el Camí.

Em diu que puc agafar el que vulgui. I quan em sent parlar, de seguida em pregunta si sóc català. Ho sóc. Ell també, de Premià de Dalt, i llavors em diu el seu nom.
Parlem molta estona, palplantats allà al bell mig dels nostres camins. M’explica i jo li explico les vivències que el Camí ens ha ofert. Les seves són extraordinàries, no me les podia imaginar pas.
Diu que ha fet dos cops el Camí, i després va voltar tota la Península recorrent més de tres mil quilòmetres. M’explica, amb tota la naturalitat del món i amb unes paraules que tenen una força increïble, que el primer cop que va fer el Camí no va sentir ni trobar res d’especial. Diu que llavors ell bevia, fumava i es drogava –ho diu amb aquestes mateixes paraules-. La segona vegada que el va fer ja no prenia res, i el Camí, diu ell, li va canviar totalment la vida. Ho va deixar tot i va venir a viure a aquest lloc solitari, tot l’any, hivern i estiu, només per veure passar el Camí de tots els peregrins per davant de casa seva. I de què vius? Ell no ha d’esperar a final de mes, en té prou de sortir cada dia a la porta i mirar els camps de cereals espigats o segats. Parla amb la gent que passa, els ofereix el que té i s’omple amb la seva amistat. En ple hivern ha passat algú, m’explica, amb els camps completament nevats, i no es podia creure que hagués de trobar un lloc on refugiar-se a la vora d’un foc encès.
No tinc paraules per explicar tot el que el David m’ha fet sentir. Quan t’acomiades d’ell, a mi i també als altres, et dóna una abraçada d’aquelles que fan sentir tota l’escalfor del cor.

Arribo a Astorga cansat, però alhora molt reconfortat per tot el que avui he trobat al Camí. Descobriments com els d’aquesta tarda et deixen una petja que no pots oblidar mai.



4 comentaris:

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

he anat llegint els relats del viatge i veig que ets sens en plenitud.. gaudeixes d'avui (perquè demà no hi és, potser)

salut i bon viatge

Ramon Aladern ha dit...

El demà és avui, Joan. Viure en plenitud és el millor que podem fer.
Una abraçada!

Arare ha dit...

ostres, el David m'ha recordat aquella dona que hi havia a l'entrada de Logroño (ja és morta, pobreta, que oferia aigua, figues i abraçades)...

però en realitat, de què viu, el David? (no es pot viure, només d'amor i d'aigua fresca, encara que ho sembli... tots sabem que no és real)

Ramon Aladern ha dit...

Jo l'únic que sé, és que tenia un pot a sobre la taula per si volies deixar-hi una voluntat. No vaig entrar en més detalls. També em va dir que tenia el projecte de reformar tot allò per fer-ho més acollidor. Una mena d'alberg, em va semblar que vol fer. De fet, a la paret hi havia una pintada que deia: "Amb el temps, això millorarà". D'il·lusió no n'hi faltava.