dissabte, 18 de setembre del 2010

Claredats

Estimat,
Durant una estona ens hem mirat fixament. Després m’he trobat parlant-te gairebé en un xiuxiueig. Mentre ho feia, pensava: Abdicació. Així és com una persona arriba a abdicar de les seves conviccions. D’aquesta manera és com deu ser una rendició.
-Voldria fer-te una pregunta –t’he dit- la mateixa pregunta que et fas tu cada dia sense que n’obtinguis cap resposta: ¿Per què hauries de voler oblidar una felicitat tan gran com la que tenies?, una felicitat que t’han repetit del dret i del revés que no és possible.
-Encara més fluix t’he xiuxiuejat, ben a prop teu, gairebé sentint-te el cor com et bategava: Ningú no et va demanar que arrisquessis els sentiments exposant-los als vaivens d’una flamarada i a les turbulències de les passions. Tot anava bé, abans. Eres feliç, eres tan feliç com es pot ser amagat en un abisme insondable on no existeix el temps i el desig no hi té cabuda. Per tant, jo també et pregunto: ¿Per què tu?, ¿per què vas ser tu qui va voler tornar a néixer?
Has tornat a tancar els ulls. Tens la gola seca. T’he deixat i he anat a buscar-te un got d’aigua. Beus un petit glop, amb desgana o potser amb recança, no t’arribo a comprendre.
Vull saber la teva història. Vull saber com ha pogut ser que tu, precisament tu, t’hagis unit a la legió dels desmoralitzats, dels que van dret cap a la derrota, una guerra en la qual no hi tenies cap feina. ¿Has entès bé aquesta part de la lliçó? Quan obres tant els ulls encara hi veig una espurna d’aquella teva fe que jo et coneixia, d’aquella serenor amb què t’enfrontaves a les més cruentes adversitats, a les tempestes inesperades. ¿Què n’has fet de tantes certeses com tenies?
Ara et veig com un insecte bastó que, Déu sap com, ha aterrat al mig d’aquesta immensa plana desolada que és el teu viure. Un àrid terreny de formigó on no hi pot créixer res en absolut. Alces el teu cos fràgil i, lentament, avances a poc a poc buscant alguna cosa amb que fusionar-te, i no trobes res. Ni un trist matoll que et pugui servir de mimetisme. ¿Per què vas abandonar els rostolls eixuts? És allà on pertanys. T’hauries d’haver estat tota la vida penjat d’un arbust introbable, potser un aladern, en un racó tranquil d’un jardí fosc d’un barri anònim, fent el que sigui que fan els homes com tu per sobreviure.
Vas cometre un gran error, quan et vas lligar a l’esquena aquell desig i vas fugir a la ciutat dels somnis impossibles a la recerca d’aquells ulls que havies somiat que t’esperaven, casualment a tu. I ara que el miratge te l’han dissolt encara mires de seguir-lo, i no hi veus l’encarnació d’un insà vertigen.
Em pregunto què és el que veus, quan obres tant els ulls... perquè segur que no em veus a mi, segur que no veus les parets blanques i buides d’aquest soliu casalici. ¿Què veus? ¿Veus la teva mare amb els seu cercle de cabells blancs i cridant-te perquè travessis la cortina de llum i t’uneixis a ella en el seu món? Això m’explicaria la teva indiferència per la vida.
Una altra cosa que m’agradaria saber és quin era el sabor del fruit ambrosíac que vas tastar i que t’ha fet perdre el gust per tot altre menjar. ¿Tan intensament va arrelar en tu aquella quimera? He de creure que vas viure quatre anys sencers sense tastar cap altra cosa que aquell mannà que l’inesperat sentiment et proporcionava. ¿És per això que ara et negues a provar qualsevol altra cosa i que aquell gust t’ha fet malbé per sempre?
Hauries d’haver-te amagat. No vas anar prou amb compte. Hauries d’haver-te ficat en el racó més fosc del forat més profund i omplir-te de paciència fins que s’acabés l’encegament. Vas voler sortir del racó més fosc de tu, del forat més profund de l’agonia i ara hauràs d’omplir-te de paciència. Et pensaves que eres un esperit lliure, una criatura fora de l’abast de les lleis de les fibres més interiors i pulcres, exempt de plorar davant d’un ulls enaiguats i tendres . Vas ser arrossegat per les turbulències del cor, espero que ho aprenguis. I no et pensis que simplement et consumiràs, que t’aniràs fent més insubstancial fins que et quedis reduït a una simple ànima que pugui volar d’aquesta presó invisible, feta de dolor i de misèria. Escolta’m. La teva història morirà si no és que recuperes els sentits i m’escoltes. Per mi et valuós. A la teva manera, ets una criatura oblidada per les claredats dels dies feliços i no obstant sempre has intentat renéixer. Per mi ets l’últim d’aquesta mena, per això i per més coses és que t’estimo.
Ara dorms. I mentrestant, l’Univers també dorm, amb la seva enorme cabellera plena d’estrelles que et fan de coixí, sota el teu rostre. Jo vigilaré el teu son fins que et despertis i tornis a veure que viure és una meravella.

4 comentaris:

Montse ha dit...

és la quarta vegada que llegeixo aquest text i no tinc cap paraula per dir.
Potser que no tanquis cap porta i que no t'amaguis? diria que les turbulències del cor no s'apaivaguen mai, és una creu que portem al damunt... o una benedicció?

Sigui el que sigui i com sigui, continua escrivint, perquè d'aquesta manera tots ens podem nodrir de les teves paraules. Digue'm egoïsta.

Ramon Aladern ha dit...

M, no pateixis, que ja saps que no em deixo vèncer tan fàcilment. D'altres batalles n'hem sortit vius i encara estem aquí donant guerra ;)
Tot això que escric és com una mena de conjur per foragitar allò que ara mateix m'és impaïble. Però al final tot es posarà al seu lloc, espero. Sempre endavant! és el lema dels resistents com nosaltres, oi?
Gràcies i un petó ben fort.

dolors t.c. ha dit...

Escriure és un sedant que apaivaga el dolor propi,és cert,però les teves paraules tenen la virtut de generar un espai de bellesa que jo et vull agrair.

Ramon Aladern ha dit...

Escriure ajuda molt. Gràcies, Dolors.