Lo Delta íntim
Intentar explicar el Delta de l’Ebre no trobo que sigui massa fàcil, doncs és un d’aquells paratges que s’ha de viure amb tots els sentits. El Delta és una terra d’ampla abraçada, d’horitzons inacabables on la llum i l’ombra de la correntia del riu trenca una aparent buidor. Terra que somriu voluptuosa sota tots els cels canviants. Terra que de llevant a ponent és ribetada per la cristal·lina plenitud del blau. Terra coronada de límpids núvols blancs que es fan més clars i brillants quan el sol s’ajoca rere el Montsià. Terra de somnolents i vaporosos capvespres, quan els cignes de plomall rosadenc alcen el vol des de les salines del Trabucador. Terra que gombolda un riu serpentejant que va a morir en un mar d’alenades amples i llevants convulsos. Avui tinc el goig de participar en els seus fluxos i refluxos, esquitxat de melangies i orfe de somriures. Els estels voleien per sobre l’or de la platja: com brillen les seves cues multicolors! Segueixo els seus moviments des del llindar del camí retret. Avui aprenc de nou a caminar tot sol.
Intentar explicar el Delta de l’Ebre no trobo que sigui massa fàcil, doncs és un d’aquells paratges que s’ha de viure amb tots els sentits. El Delta és una terra d’ampla abraçada, d’horitzons inacabables on la llum i l’ombra de la correntia del riu trenca una aparent buidor. Terra que somriu voluptuosa sota tots els cels canviants. Terra que de llevant a ponent és ribetada per la cristal·lina plenitud del blau. Terra coronada de límpids núvols blancs que es fan més clars i brillants quan el sol s’ajoca rere el Montsià. Terra de somnolents i vaporosos capvespres, quan els cignes de plomall rosadenc alcen el vol des de les salines del Trabucador. Terra que gombolda un riu serpentejant que va a morir en un mar d’alenades amples i llevants convulsos. Avui tinc el goig de participar en els seus fluxos i refluxos, esquitxat de melangies i orfe de somriures. Els estels voleien per sobre l’or de la platja: com brillen les seves cues multicolors! Segueixo els seus moviments des del llindar del camí retret. Avui aprenc de nou a caminar tot sol.
2 comentaris:
Bon dia Ramon,
Un text preciós.
Ja saps que el camí és solitari, la majoria de vedades. No cal que t'expliqui res perquè el teu camí és llarg i ple de realitzacions. Com diu la mestra zen, hi ha una soledat exterior i una interior, personalment m'amoïna la segona. M'he embolicat una mica.
El que volia dir: Un text de matisos i sensacions; poètic al seu tram final.
llum els teus dies.
Ana
Hola, Ana. La solitud fa por a molta gent, és veritat. Quan la persona es troba equilibrada emocionalment i la solitud és buscada, cap problema. Si no, es converteix en un daltabaix.
Publica un comentari a l'entrada