dijous, 20 de maig de 2010

Camí de Sant Jaume. Vint-i-quatrena etapa: Arzúa - Sant Jaume de Compostel·la

Vint-i-quatrena jornada. 20 de maig. Arzúa – Sant Jaume de Compostel·la

Arriba el moment decisiu. L’etapa en que espero assolir aquell somni de quan vaig començar, un projecte que al principi semblava més una quimera que no pas una meta que pogués fer-se realitat un dia.
Finalment, em trobo aquí, disposats a no fer-me enrere per qualsevol dificultat després d’haver caminat tants dies. Disposat a saber què em trobaré quan arribi al meu Terme.

Em poso Réflex a la cama i de nou me l’embeno bé. Vaig caminant molt a poc a poc, amb passes pausades. Fins que els tendons no agafin calor no vull forçar. L’alberg públic està a la sortida, a l’altra punta de la ciutat, i he de passar per davant. A quarts de set ja hi ha peregrins que surten. Vaig darrere d’ells. Cert que no els puc atrapar, però si més no guardo les distàncies i alguns no els perdo de vista. Això ja em consola.
Camino per un terreny ondulat, com sempre des de que sóc a terres gallegues. A la pujada vaig bé, la baixada m’he la prenc amb més calma. Xino-xano també es fa camí. A un quart de nou ja estic a Calzada i he caminat més de set quilòmetres. Això no pinta tan malament com es podia preveure, i aquest pensament arriba per animar-me. Avui tan sols són uns 40 quilòmetres. Els últims.

Em reconforta també un bon esmorzar en un bar obert de poc a la vora del camí, sortint de Calzada. Dues noies que s’han establert no fa gaire atenen els clients que dóna gust. És d’agrair, un lloc agradable per descansar i haver estat ben atès.
Després d’aquesta aturada continuo al meu pas de peregrí coix. Al cap d’una estona que camino, en una baixada, sento un fort dolor altre cop a la cama. Unes punxades terribles que m’alarmen. Em miro els peus i veig que la bena se m’ha afluixat i la duc arrossegant per les merdes de les vaques, literalment. M’aturo, em poso més Réflex i me l’apreto bé. La bena salvadora, llardosa i efectiva torna a funcionar. Noto un gran alleujament i torno a caminar millor. Ha esta una falsa alarma.

A les dotze estic a Pedrouzo, pràcticament tinc mitja etapa al sac. Paro una bona estona en un bar dels afores i torno a menjar. Un entrepà calent i una cervesa sense alcohol, que des que ha tornar la calor ve de gust beure alguna cosa fresca. Em serveixen una San Miguel 0,0. Caram, una mitjana! Des que vaig sortir de Catalunya a tot arreu havia vist “quintos”.  Li faig una foto i estic temptat d’enviar-la a la fàbrica quan arribi a casa, perquè se n’assabentin de la meva descoberta.

Des d’ahir, la gran majoria de boscos són d’eucaliptus. Si se’n poden dir boscos, ja que amb tota certesa són plantacions artificials per proveir de fusta a les papereres. He sentit dir que l’envien a una fàbrica de Saragossa. I el transport, que no val res? No seria millor instal·lar les fàbriques al costat d’on es produeix la matèria primera?
De totes maneres, són autèntics boscos. Els arbres tan alts, espessos i rectilinis fan impressió. Al sotabosc no hi creix res, per l’ombra dels arbres i per la voracitat de l’espècie.

A partir de Pedrouzo es fa un bon tram de llarga i sostinguda pujada. A mi ja m’està bé. Ara podria dir que he recuperat el meu ritme normal de caminar. Ja firmaria que, d’aquí fins a Santiago, tot el que falta fos de cara amunt.
Al migdia i a primera hora de la tarda torna a fer molta calor. El sol roent et va rostint a poc a poc. Bec molta aigua. Per tots el llocs on passo m’aturo a comprar-ne. Ampolles petites i si pot ser fresques. Vaig parant sovint, sobretot per la calor.
Penso, per animar-me, que aviat arribaré a aquells famosos últims deu quilòmetres que dies enrere va recórrer un príncep. Com vaig arribar jo a Palas do Rei i com vaig ser rebut, m’agradaria veure’l a ell!
Un peregrí que arriba a boca de fosc, caminant des de les cinc de la matinada, cansat i en mal estat físic i que l’única resposta que rep a tot arreu sigui “está completo”, no té cap justificació. Allí el Negoci ja estava complet, havien tancat la parada i havien passat caixa. Que malament em vaig sentir, sense ni una paraula amable, sense consol ni empara.

Ja són més de les quatre quan arribo a Monte do Gozo. Des d’aquest lloc els peregrins de l’edat mitjana divisaven per primera vegada les torres de la Catedral. Ara ben just es veu una punta de l’extraradi. Davant meu, com un vel que impedeix al caminant veure què guarda el Tabernacle, hi ha plantada una arbreda que dificulta la visió de la ciutat. No sé si posada expressament, com volent fer palès que no ens hem de quedar amb les agulles si ja tenim la realitat a tocar. Al cim del Monte do Gozo s’hi aixeca un espectacular i ostentós monument per recordar el peregrinatge de Joan Pau II llavors del Xacobeo 93.

Expliquen que antigament, els peregrins, quan arribaven al Monte do Gozo, entre plors i càntics començaven el descens a la ciutat.
Jo no sé quin és el meu goig d’ara mateix. Crec que tot el que havia de sentir, el havia de viure i tot el que m’havia d’haver quedat gravat de forma indeleble, ja m’ho ha donat el Camí amb escreix abans d’arribar fins aquí.

El que puc dir és que més aviat sento una certa aprensió pel que em trobaré quan sigui a l’acabament, a la meta. Quan els passos s’aturin per tornar a canviar de direcció i continuar pel camí de la vida sense final conegut. També desconec què m’espera d’immediat. No sé ara mateix si m’espera algú, i aquesta és la incògnita que m’angoixa i he de resoldre quan arribi. La certesa que tenia quan vaig sortir de casa, la confiança que tot s’arreglaria i tornaria el goig d’estar junts, el somni que m’ha acompanyat tot el camí i m’ha donat forces tots els dies per continuar, ara, tota aquella seguretat es torna temor. Temo fer la pregunta que m’he repetit mil vegades cada dia per por que no es faci realitat. Els somnis, de vegades, no es compleixen. I ara no vull despertar i trobar-me en la desesperació de no tenir-te. Sense aquest somni, que ets tu, sento que no podré viure.