dimecres, 19 de maig de 2010

Camí de Sant Jaume. Vint-i-tresena etapa: Palas do Rei - Arzúa

Vint-i-tresena jornada. 19 de maig. Palas do Rei – Arzúa

La penúltima etapa, el dia que he estat a punt d’abandonar. Però ara surto de nit d’aquest tètric lloc on no he pogut descansar bo i gens. Els tendons freds i la cama inflada em fan patir quan baixo cap al poble. Abans d’arribar a les escales hi ha una parròquia, o ermita o no sé què. Aquí, amb una mica de llum, m’embolico la cama amb una bena que duc a la farmaciola. Tinc la imatge d'una Marededéu al costat i me la miro com si li demanés consell o volent saber si podré arribar al meu Terme. Després passo per davant de l’alberg a tornar l’estoreta que em van deixar ahir al vespre, tot i que em van dir que no calia. Ja hi veig peregrins que surten, malgrat que encara no s’hi veu.

Intento seguir-los i aviat em deixen enrere. He d’anar a peu coix i d’aquesta manera no s’avança. A les baixades és quan pateixo més, per poca cosa que siguin, i el terreny que m’espera sé que és totalment ondulat.
Els de davant ja no els veig i darrere, de moment, no em segueix ningú. Aquell grup que ha sortit de fosques devien ser els únics matiners i tota la resta encara dorm. Millor, sé que quan surtin em passaran tots per sobre.
Em començo a plantejar seriosament si no hauria d’abandonar ara mateix. El que estic fent no té cap ni peus, és una bogeria. Però també penso que només em queda l’etapa d’avui i la de demà. Són poc menys de vuitanta quilòmetres, i no és res comparat amb els més de mil que ja he caminat. Hi ha també la fidelitat al meu Camí. Penso arribar com sigui. A peu coix, de genolls o arrossegant-me. No vull donar-me per vençut, encara.
Aquests dubtes els aniré tenint tot el matí. La veritat és que ho estic passant molt malament.

A les deu arribo a Melide, una ciutat gran amb tots els serveis. Uns quilòmetres abans he passat la fita que diu que estic a la província de A Coruña. El primer que faig és buscar una farmàcia per comprar un antiinflamatori. Agafo un esprai de Réflex i em ruixo bé des del peu fins a mitja cama. Després em torno a posar la bena ben apretada. Sembla que la cosa ha millorat una mica. El dolor no ha marxat, però no és tan insuportable i camino una mica més còmode. A les pujades bastant bé, pel pla coixejant una mica i a les baixades passet a passet i anar fent.
Abans de sortir he passat per informació turística i els he demanat números de telèfon d’hostals d’Arzúa. No vull que quan arribi em torni a trobar com ahir, que tothom ja sigui al lloc i estigui tot ple. Una altra nit sense sostre per dormir i descansar ja seria el final. Veure’t desemparat i sense un lloc per rentar-te i descansar desmoralitza molt.
De moment no hi ha sort, als números que he trucat em diuen aquella paraula tan sentida de “está completo”. A cada hostal que truco demano que em donin el número de telèfon d’un altre, d’aquesta manera continuo la meva recerca. Tinc un telèfon que no em contesten, i ho he provat uns quans cops.
Quan arribi a Boente, a quarts d’una, me l’agafaran i em diran que tenen una llitera en una habitació compartida de vuit places. Perfecte, ja em poden fer la reserva, que per a mi avui serà com estar en un palau. D’aquesta manera no he de patir per l’hora que arribi. Vaig caminant i avançant al meu pas coix, que no és gaire però els quilòmetres també passen.

Fins a Arzúa la ruta segueix sent un continu de pujades i baixades a través de les ondulants terres de Galícia. Tres quilòmetres abans d’arribar es passa Ribadiso i un famós pont que jo no el trobo gens espectacular, però que té la seva història.
“A ponte romana de Ribadiso ten a referencia documental máis antiga de Galiza deste tipo de construcións civís.
Por ela transcorría a vía que comunicaba Lucas Augusta con Aseconia (Compostela). Esta vía serviu de asentamento para a ruta das peregrinacións. Neste lugar constríuse o hospital de San Antón de Ribadiso co fin de acoller e atender aos peregrinos. Foi administrado polas Terciarias Franciscanas do Mosteiro de Santa Cristina da Pena. Posteriormente, pasou a ser propiedad da cofradía de prateiros de Santiago. En 1523, a cofradía aforoulle a casa a Rodrigo Sánchez de Boado, natural de Rendal coa condición de manter as edificacións en bo estado. “... e aveys de tener las dichas casas del ospital llevantadas e reparadas, e camas e ospitalero en ellas que acoja a los peregrinos que al dicho ospital vinieran e les haga toda caruidad”. Así reza e textoque se poder ler na Biblioteca da Universidade de Santiago de Compostela.”

La pujada fins a Arzúa és llarga, però com que a les pujades vaig bé em dono compte que, caminant i patint, a tres quarts de tres ja he arribat. Trenta quatre quilòmetres i en el meu estat deplorable... No m’ho hagués cregut, si m’ho diuen al matí.
La ciutat és gran, i la pensió la trobo només entrar a mà dreta de la carretera. El preu és una ganga, perquè en realitat l’habitació està disposada com les dels albergs. És gran i lluminosa, i el bany que està contigu també és molt ampli. Tinc altres companys, em diu la dispesera, però quan m’instal·lo estic sol.
Primer que res me’n vaig a la dutxa. Una bona ensabonada per treure’m la pols i el cansament de dos dies. Després m’estiro a la meva llitera i em quedo adormit. Menjar, pot esperar per més tard.

Quan em desperto veig que he dormit un parell d’hores; ha estat un son reparador. No tinc pressa per aixecar-me. Van arribant els meus companys. Són ciclistes alemanys que fan el Camí. Tots són nois joves i molt educats. Quan entren o surten de l’habitació ho fan amb delicadesa, com si els sabés greu molestar fins i tot a la porta. Al vespre també vindrà un altre noi que va a peu. Tampoc no dirà res. Avui tinc companyia però és com si estigués sol. S’hi està bé aquí, i estic content.

Cap al tard surto per anar a sopar, al migdia no he menjat res i durant el matí no he fet cap parada substanciosa. Ara tinc gana. Camino amb dolor però no del tot malament. Pregunto per un lloc on s’hi mengi bé. Casa Teodora, em diuen, és el millor del poble. Aquest nom em sona, crec que és un dels telèfons que he trucat al matí per preguntar si tenien lloc per dormir. Ho seu ser, perquè veig que, a més de restaurant, també és hostal. Aquí s’hi deu pernoctar bé.
Està ple i he d’esperar. Això que és d’hora i el menjador és gran. Però els estrangers, ja se sap, sopen aviat i van a dormir quan el sol es pon, com les gallines.
Espero a recepció que em cridin per sopar, assegut en una còmoda butaca. Va entrant altra gent que també s’hauran d’esperar.

Quan m’assec demano la carta. Tenen “Menú de peregrino”, com a tot arreu, però avui penso menjar a cos de rei. Després de tant patir, una mica de folgança no ha de ser mal vist, em dic a mi mateix.
No és que hagi de llençar la casa per la finestra, però demano dos plats dels més consistents. La fama d’aquesta casa és merescuda. El menjar, a més de bo i ben presentat, és abundant. Te’l serveixen en unes plàteres que no te les pots acabar. Renoi! Avui sí que he fet les paus.

Demà també m’aixecaré a punta de dia, com he fet en totes les etapes. El primer que faré serà treure les meves coses de l’habitació a la sala gran, sense fer gens de soroll. No voldria molestar a aquells xicots que s’han comportat d’una manera tan respectuosa.
Com serà l’última etapa del meu Camí? Sentiré alguna emoció especial, quan arribi?

2 comentaris:

dolors t.c. ha dit...

Aquesta etapa d'avui, més que el camí dels estels, sembla el viacrucis. D'on vas treure tantíssima força de voluntat per seguir endavant?

Ramon Aladern ha dit...

No ho sé, Dolors. T'hi has de veure immers, per saber quines són les respostes a cada situació. Jo crec que tots tenim més força de la que ens creiem.