dimarts, 18 de maig de 2010

Camí de Sant Jaume. Vint-i-dosena etapa: Samos - Palas do Rei

Vint-i-dosena jornada. 18 de maig. Samos – Palas do Rei

A les cinc de la matinada ja estic al carrer i deixo Samos enrere, fent via cap a Sarria. Vaig per la carretera. De nit, caminant pels camins i boscos no veuria els senyals i em perdria. Aquesta carretera per on vaig, ampla, està asfaltada de nou i encara està sense senyalització horitzontal. És negra i fosca com una gola de llop. Com que a aquesta hora encara no passa cap vehicle no tinc problema per caminar-hi per tot l’ample, si m’apropo a la vora no sé on poso els peus.
Hi ha boira baixa que a les clotades sembla espesseir-se. Però quan sóc dalt d’un petit coll, la boira, s’obre només un instant i veig el cel estrellat. M’aturo, alço el cap al cel i distingeixo clar la Via Làctia. És el Camí dels Estels. El meu Camí de Vida.

A les sis sento cantar el primer gall. Camino lleuger i de pressa. Avanço per l’asfalt a velocitat de desesperació recorrent els dotze quilòmetres volant, com una reguera de pólvora.
A les set la boira encara continua i entro a Sarria just veient-s’hi una mica. Aquesta és la primera ciutat gran que trobo des que he entrat en terres gallegues.
Retrobo els senyals grogs i la vieira només entrar als primers carrers i m’aturo en el primer bar que veig obert. Ja he vist sortir peregrins de diferents llocs, aquí, a la cafeteria on prenc el primer aliment, també me’n trobo.
Des d’aquesta població es fan els darrers cent quilòmetres del Camí a peu, que dóna dret a obtenir el certificat de la Compostel·lana, i una gran quantitat de gent comença aquí el seu peregrinatge. Comprovaré, a partir d’ara, que la riuada de persones que caminen s’ha desbordat.

Travesso Sarria i vaig seguint els senyals i tota la gent que trobo. Ben mirat, les indicacions ja no són necessàries, en tens prou de seguir la riuada humà. Per tots els carrers de la part alta i antiga trobo quantitat d’oferta: Albergue, Heritage, Herberge, Auberge, Pousada.
A la sortida passo per sobre el Ponte da Áspera, del segle XIII, seguint la llarga cua. Vaig passant un seguit de llogarets minúsculs, a penes quatre cases. El sender puja i baixa, en molts llocs és ombrívol i també trobo bastants trams enfangats per l’aigua que brolla de manera natural per tot arreu. Dies enrere ha plogut seguit, en aquesta terra ja de per sí humida.
Molta gent es para a fer fotos, deuen trobar el paisatge bonic. La veritat és que el camp està preciós, però la majoria dels que ara caminen no han vist el que he vist jo. No han assaborit la contemplació de la immensitat des dels cims de O Cebreiro. No han passat els immaculats Montes de León. No s’han perdut en les profunditats corprenedores del Bierzo. Evidentment, tampoc no han patit la tremenda solitud de Tierra de Campos ni l'aspror dels Monegros.

Són tres quarts de nou en punt. Tu deus estar a punt d’entrar a la feina. M’aturo. Necessito enviar-te una nota pel mòbil:
“Des d’aquí havíem de començar a caminar tu i jo agafats de la mà com una parella inseparable. Desitjo tant que encara sigui possible.”
No rebré cap resposta. El teu silenci també em fa mal.

Morgade és un d’aquests llocs on només hi trobes quatre cases. En una minúscula placeta que tanquen tres parets hi ha quatre taules al carrer i peregrins que esmorzen. També m’hi quedo jo. No sé què ho fa que en alguns llocs et sents molt a gust i en d’altres tens ganes d’abandonar-los de seguida. No crec que tot sigui qüestió de la bondat d’allò que et serveixen a taula. També el tracte que reps hi té molt a veure. Aquí, veritablement, hi estic molt bé.
Quan marxo començo a amoïnar-me per un dolor que sento a la cama dreta. Ja el vinc sentint des que he sortit de Sarria. És un ròssec al tendó, just al sec de la cama. Estic segur que ara pago la factura de la llarga baixada des del Alto do Poio, que vaig fer ahir. Ja pressentia jo en aquella etapa que alguna cosa em quedaria. Esperem que no vagi a més.
Però avui són molts quilòmetres, els previstos. M’agradaria poder arribar a Palas do Rei, a la hora que fos. D’aquesta manera, per acabar, només em quedarien dues etapes còmodes. Però el meu pla representa dues etapes i mitja del que normalment camina la majoria de gent. I ja duc tants dies esgotadors a sobre meu...

A Portomarín, que està a vint-i-dos quilòmetres de Sarria, hi arribo a dos quarts d’una. Per fer-hi cap he de passar per un llarg pont que creua l’embassament que s’estén als peus de la ciutat encimada.
La construcció d’aquest pantà va fer desplaçar el poble sencer i transformà la vida local. L’antic es troba sota les aigües des de l’any 1962. Fins i tot la gran església que veig va ser traslladada pedra a pedra i reconstruïda en el seu emplaçament actual. Des del pantà fins als primers carres del poble s’ha de pujar una llarga escalinata, si no es vol fer tomb per la carretera. El carrer del centre de la vila és una llarga porxada on s’hi aboquen belles balconades. Sembla una població amb una intensa vida turística. El trobo bonic i crec que s’hi deu estar bé, aquí.

Però jo he de continuar. L’etapa següent seran vint-i-cinc quilòmetres més i penso que gens fàcils de fer amb el sol del migdia i primeres hores de la tarda.
Avui és el primer dia que fa calor de veritat. Un sol radiant que sembla abocar glopades de foc. Sembla mentida com poden canviar radicalment les temperatures en tan sol dos dies i un centenar de quilòmetres.
La sortida es fa per un estret i vacil·lant pont metàl·lic que torna a creuar un altre braç de l’embassament. Primer trobo una pujada llarga pel sotabosc. Després el camí va ascendint més suau sempre a prop de la carretera.
No tinc bones sensacions. El dolor a la cama em preocupa. De totes maneres abans de dinar encara camino vuit quilòmetres més fins a Gonzar. Hi arribo a les tres i ja tinc veritable necessitat de descansar i alimentar el cos. Em noto massa cansat, si penso amb els quilòmetres que vull fer a la tarda.

Un bon plat de llenties sembla que m’ha retornat els ànims i les forces. No tinc pressa per marxar; he de descansar i recuperar-me bé.
Mentre faig temps prenent notes arriba un grup que em seguia i que ja hem esmorzat junts al matí a Morgade. Ens saludem un altre cop. Van tres homes i una noia. Per les converses que he sentit anteriorment, i pel que plego ara mentre ells descansen, estic segur que abans d’aquesta etapa (que diria que és la primera que fan) no es coneixien de res. La noia no és jove però tampoc massa gran. Els homes ja són una mica més madurets. Tota l’estona estan en xanxes i tirant-li floretes a la noia. Aquesta s’ha escarxofat al sol com si estigués a la platja. Sembla que ja li estan bé les galanteries del seguici de mascles. Ja és ben veritat que tots els Camins són diferents!

A la tarda encara fa més calor i el cansament i el malestar tornen a aparèixer aviat. Jo crec que aquest canvi sobtat de temps no és bo per al cos. Per les temperatures que vaig sentir que es preveien, i que després veuré que s’han confirmat, ara mateix estarem a prop o haurem passat els trenta graus. Si penso que he estat dues setmanes sortint a caminar pel matí amb temperatures d’entre tres i cinc graus, aquest canvi tan brusc no ha de ser gens bo per al bon funcionament de l’organisme. El cos no ha tingut prou temps per adaptar-se.

Vaig fent aturades cada hora, i és per pura necessitat. Encara passaré Hospital da Cruz, Ventas de Narón i Eirexe on els peregrins disposen d’albergs, la majoria privats i no massa grans.
No cal dir que a partir de mitja tarda ja no camina ningú més que jo. Els pocs que he anat veient després de dinar s’han quedat pels albergs, uns aquí i els altres allà. Tots els llocs on es pot dormir semblen plens. Hi veig molts peregrins a les terrasses que ja descansen estirats a les gandules, o bé passegen pels voltants del poble.
A la sortida de Ventas de Narón hi ha una bonica arbreda i taules i bancs de pedra. En un banc d’aquests m’hi estiro i paro una estona més llarga. Sé que no passo pel millor moment de la jornada. Em fa molt mal la cama. Avui sé el que necessito de veritat quan arribi. El millor allotjament que trobi! M’és igual si l’establiment és de categoria; el que em falta és un bany i descansar en un bon llit.
Em truca un bon amic del grup, vol saber on estic. Li explico que avui porto caminats quaranta-vuit quilòmetres i encara em falten unes tres hores per arribar. Em diu que sóc una fera. Ai, si ho sabés!

A Eirexe trobo dues dones grans del poble que la fan petar assegudes en una cadira. “A estas horas y todavía va andando?”. Em disparen quan em veuen. Els dic que camino des de les cinc del matí i d’on vinc i a on vaig. “Pués hoy va a hacer los sesenta”. Una mica més. Quan hagi arribat al lloc de dormir en seran seixanta-tres.
L’estrany és que quan hi ha una mica de pujada vaig bé. Ja m’agradaria a mi, que tot en camí fos cara amunt. Aquest petit Alto del Rosario el supero sense dificultat. Però ai amic, la baixada fins a Palas ja són figues d’un altre paner.
Si fa no fa, un quilòmetre abans d’arribar passo dos albergs privats força grans. Els veig atapeïts de gent. Molts tornen del poble de passejar o de comprar, ja que observo que porten bosses de queviures.

Palas do Reis és una ciutat bastant gran, centre neuràlgic d’un gran Concello. Disposa d’equipaments i s’hi nota una intensa vida comercial i turística. Són prop de les nou del vespre quan hi arribo.
Quan baixo les darreres escales, patint molt, el primer que trobo és l’hotel, gran i magnífic. No ho dubto ni un segon. Quan hi entro la recepcionista em fa: “A estas horas y sin reserva? No creo que hoy pueda dormir en Palas”. Quan sento aquestes paraules se’m cau l’ànima als peus. Dec fer molt mala cara, perquè la noia em diu que puc intentar-ho en les altres pensions. Em fa la relació, i totes són pels carrers de la vora de la carretera.
Una rere l’altre hi rebo la mateixa resposta: “Está completo”. Cap paraules més. Cap gest que t’indiqui que ho senten per tu. “Está completo”. És com si et diguessin: Que Déu t’empari.

Els temps passa. Faig cap a un alberg municipal al centre del poble. Els albergs que no són privats no reserven lloc, només s’hi pot quedar la gent a mesura que arriben, fins que està ple. “Este estaba lleno a las tres y el otro a las quatro”. Intenta explicar-me l’hospitalera. Doncs avui hauré de dormir al carrer, li dic tot mirant-me unes còmodes butaques que tinc darrere meu. Tinc ganes de deixar-me caure allí mateix.
No pot ser. Em diu que vagi al pavelló municipal, que potser el trobaré obert. I on és, això? Allà dalt, davant dels dos albergs privats que he passat fa estona. No puc caminar tant, no em veig amb cor de tornar-hi. Em diu que vagi per la carretera i que trenqui a la dreta passat la benzinera, el trajecte és més curt i m’estalviaré la pujada.
Li pregunto si allí trobaré aigua. No ho sap, però creu que sí. També m’ofereix omplir l’ampolla a l’aixeta de la cuina. Em dóna una estoreta per dormir de les que els peregrins es deixen oblidades.
Ja no demano un bany o una dutxa per rentar-me, per treure’m de sobre el cansament de tantes hores de caminar, només demano una mica d’aigua per beure. M’he de conformar amb molt poc.
M’hi arribo caminant com puc. El pavelló és gran, atrotinat, buit i tancat. Al costat acaben un edifici on hi veig un cartell que hi posa refugi provisional. Hi ha dos operaris que ja marxen. No saben res del pavelló, que pregunti a l’alberg del davant. L’alberg és d’un organisme oficial, alguna cosa com Consell de la Joventut. No cal dir que està ple de gom a gom. Un noi a recepció no sap o no vol aclarir-me res. El pavelló pertany a l’ajuntament, nosaltres no hi tenim res a veure. Com si et digués: ja pots continuar!

Torno a aquella nau rònega. Repasso les portes per si en trobés alguna d’oberta. Les més grans, a l’entrada principal, tenen les barres per l’altre costat de l’obertura d’emergència. Amb una forta estrebada, una cedeix i s’obre. Ja sóc a dins. Una gran pista i una graderia de ciment alta. Una petita habitació amb una pica sense aigua. Sense llum, tot fosc. A l’altre extrem hi veig més portes però ja no hi vaig. Pujo fins dalt de tot de la graderia, desplego l’estoreta i m’estiro. He arribat fins aquí i d’aquí no em moc. No puc donar ni un pas més.
Són prop de les deu i ja es fa fosc. M’estic endormiscant. M’incorporo, menjo una barreta de galeta amb xocolata i bec aigua de l’ampolla que he omplert abans. Em poso roba per si a la nit fa fred. Ara hi ha escalfor del sol de tot el dia sobre la teulada. A la coberta també hi ha coloms que fan un gran terrabastall. Espero que se n’aniran a dormir i s’estaran quiets. M’adormo a l’instant.

Quan em desperto són la una de la nit. S’ha aixecat vent. Comença a fer fresca i és que els finestrals de sobre meu tots baden. Trec el sac de dormir lleuger que duc dins la motxilla i em poso a dins, vestit i tot. Ara estic millor.
No dormo però no em moc. He de descansar sigui com sigui. No dormo perquè tota la foscor està plena de sorolls estranys i atemoridors. Se senten cops fondos. Deu ser alguna porta mal tancada, penso. Però aquest soroll llòbrec sembla que pugi des de la boca del mateix infern. Deuen estar preparant les calderes per coure-m’hi. Estaré despert. Com un minador que surt d’un pou, em pujarà des del silenci ple de veus, del fons d’aquesta desferra de casa, el ronc profund i tètric de la por.

Aquest vespre no he tingut cap angoixa especial quan em negaven un llit. Només sentia que estava molt cansat i que volia qualsevol racó per estirar-me. Els hostalers no en tenen la culpa. El negoci també està muntat d’aquesta manera i saps que pots trobar-t’hi, encara que en el fons et dolgui.

Peregrini sive paupers sive divites a liminibis Sancti Jacobi redientes, vel advenientes, omnibus gentibus caritatives unt recipiendi et venerandi. Nam quicumque illos receperit et diligenter hospicio procuraverit, nom solum beatum Jacobum, verum etiam ipsum Dominum hospitem habebit. Ipso Domino in evangelio dicente: Qui vos recipit me recipit.

Els peregrins, pobres o rics, que tornen a Sant Jaume o es dirigeixen allí, han de ser rebuts amb caritat i respecte per tothom, ja que qui els rebi i els doni hostalatge amb cura tindrà per hoste no solament a San Jaume sinó també a Nostre Senyor, el qual va dir en l’Evangeli: Qui a vosaltres us rebi a mi em rep.
Llibre de les peregrinacions del Codex Calixtinus, cap. XI. Aymeric Picaud en el s. XII.