dilluns, 17 de maig del 2010

Camí de Sant Jaume. Vint-i-unena etapa: Vega de Valcarce - Samos

Vint-i-unena jornada. 17 de maig. Vega de Valcarce – Samos

Quan surto encara hi ha gebrada. L’olor que sento i el paisatge em recorda molt a qualsevol vall profunda dels Pirineus. Sembla que hagi tornat a casa. Es tanca el cercle. Vaig sortir amb bon temps i estic arribant amb bonança. Entremig he hagut de lluitar molt. Em sento més ric?, més pobre? El que sí sé del cert és que vaig més lleuger. He buidat moltes coses que duia a la motxilla. Coses que segur que em feien mal i que s’han anat quedant pel camí, darrere meu, esbandides per la solitud i el patiment de molts dies.

Com tots els pobles anteriors que vaig passar ahir, Vega s’allarga per la vella carretera que remunta el port. Les meves etapes no coincideixen amb les de la majoria de peregrins. De moment camino sol, i em trobaré poques persones que caminen aquest matí abans no arribi a O Cebreiro.
Passo Herrerías i aquí comença la pujada de veritat a les muntanyes gallegues. L’ascensió és llarga i dura. El nom de la vila fa referència a la indústria del ferro que hi havia en aquest localitat i que aprofitava el curs dels torrents per fer moure els braços hidràulics per treballar el metall. Ara no deixa de ser un altre petit lloc turístic. Un establiment que sembla molt nou anuncia el seu nom i el subratlla amb la frase “Paraíso del Bierzo”.

A un quart de nou ja estic a Faba, a mitja pujada. A partir d’aquí el camí se suavitza una mica. Esmorzo en un bon lloc. Un bar estil de poble, però ben arreglat, on hi tenen la llar de foc encesa. Ja no fa fred, però tanmateix veure els tions encesos escalfa molt encara que no estiguis a la vora del foc i no t’arribi la seva ardència. Les sensacions intangibles també són importants.
Unes llesques de pa torrat amb mantega i melmelada i un cafè amb llet em senten d’allò més bé. Aquí tothom parla amb accent gallec.

Laguna de Castilla és l’últim poble de León. Quan pujo, el paisatge s’ha eixamplat molt i les vistes són magnífiques. A mig camí cap a O Cebreiro es passa d’aquesta província a la de Lugo. Ho senyala un gran monòlit amb l’escut de Galícia i els senyals del Camí de Sant Jaume. Indica que falten 150 quilòmetres per arribar al terme definitiu. Per fi estic a Galícia, una fita que no imaginava pas fa tres setmanes.
Estic tan content que et truco de seguida, tot i que sé que estàs a la feina i deus estar ocupada. Tu també te n’alegres per mi i em felicites. Però ja saps que amb això no en tinc prou, t’enyoro, et necessito i t’ho dic.
No sento ànsia per acabar el Camí. El que tinc ganes, sobretot, és de tornar als teus braços.
Ara penso que les campanes ja no toquen fa molts dies. No toquen o no les sento. Dins meu s’ha instal·lat el silenci. Només trobo calma en el meu interior. Per fi la pau.
Vaig sortir sense saber què em trobaria pel Camí, i aquest m’ha sadollat amb escreix. Sento la Vida com batega dins meu. Ara més que mai tinc ganes de continuar endavant vivint el present i mirant el futur amb confiança. Seguir un Camí que ha de caminar junt amb el teu, units per sempre.

Si em giro encara veig els Montes de León, només els pics més alts i nevats, a moltíssima distància. Més lluny que no pas quant els vaig veure per primer cop sortint d’Astorga i encara no els havia passat.
O Cebreiro és un petit poblat format per singulars vivendes d’estil celta, sovint amb planta el·líptica i teulada de palla. Sembla ser que el seu origen es remunta a un refugi de peregrins del segle IX. Al poble hi ha diverses botigues de records, restaurants i cases rurals.
Durant els mesos d’hivern és difícil veure algú pels carrers que no sigui peregrí. El fet que sigui un poble que viu dels peregrins i dels turistes no resta encant als seus carrers empedrats.
A O Cebreiro agafo la meva identificació de peregrí, la vieira, crec que me l’he guanyada.

Quan continuo, trobo un dels trams més bonics del Camí de Sant Jaume. Estic envoltat de muntanyes verdes i un ample horitzó que es contempla a vista d’ocell.
A la sortida de Liñares, i en guanyar l’Alto de San Roque, apareix un gran monument dedicat al peregrí. M’hi faig unes fotos. A 1264 metres d’altitud trobo una bona vista que bé es mereix uns minuts d’aturada.
Passo Hospital da Condesa, nom que prové d’un antic hospital que es fundà durant el segle IX. De camí a l’Alto do Poio es passa pel poblat de Panordelo. Només queda una pujada forta, però curta, per arribar al port de carretera més alt de Galícia, l’Alto do Poio, de 1337 metres d’altura. Aquesta és la darrera dificultat muntanyosa que em queda fins a Santiago.
En aquest port, equipat amb bar i hostal, descanso una bona estona, bec i prenc aliment sòlid del que duc a la motxilla. Em trobo, per primer i últim cop en tot el camí, un grup de genets que fa el peregrinatge a cavall.

El camí passa per diferents llogarets petits i la baixada fins a Triacastela és llarga, dura i treballosa, d’aquelles baixades que et van carregant les cames i saps que això et pot passar factura. Jo, de sempre, he patit més a la baixada que no pas a la pujada.
El nom de Triacastela prové de tres castells que hi hagué antigament en aquest lloc. A la torre de l’església de Santiago es poden contemplar encara les figures dels tres castells.
Quan passo pel llarg carrer que talla el poble hi ha tot de peregrins que dinen a les taules que els hostalers tenen parades al carrer. Fa bo, un bon sol i més aviat calor que altra cosa.
Jo també m’hi aturo, sense triar-ne cap d’especial. Hi menjo molt bé. Primer un plat de pasta, que ja tocava, i de segon un estofat de vedella bona com feia molt temps que no tastava. La carn melosa i tendra es desfà a la boca. Quan li comento la bondat d’aquella carn al cambrer em diu que clar “los terneros pacen por ahí, en el monte”.

La intenció que tenia a la ment des d’ahir, sense planificar massa, és que avui podria fer el meu final d’etapa a Sarria. Però després de dinar, quan estic a punt d’emprendre el camí, alguna cosa inesperada em fa canviar d’idea. Aniré per Samos i em quedaré a pernoctar allà.
Se m’ha fet present l’amic Ramon, de Montserrat. Vull seguir el camí que fa fer ell i mirar si puc flairar alguna cosa de l’atmosfera d’afectuositat comunitària que va trobar-hi. Trobar-hi el consol del caminant.

Deixo que siguin les seves pròpies paraules les que em portin cap allà: “Deixo el camí peonal per anar cap a Samos. Primer és una carretera molt bona, nova. Després, els últims cinc quilòmetres transcorren per camí resseguint pintoresques caseries, aquestes més ben arreglades que les de la muntanya. Hi ha indrets idíl·lics. Si a la meseta tot indica sobrietat, ací és ben al revés, tot s’esdevé amb escreix, tot regalima d’aigua. El contrast ho fa encara més evident. Les esglesioles són també una joia per la seva senzillesa, per la seva pobresa. La vall es va obrint molt lentament. El monestir de Samos no apareix fins que no el tens a tocar”.

Quan arribo, m’estic una estona assegut a les escales que baixen a la plaça de davant la porta de l’església. La façana, barroca, va precedida d’una escalinata en forma de llaç. Em quedo aquí sense pensar en res, només mirant i deixant que passi un temps que no sé si és breu o llarg.
Després volto cap a la part de darrere del monestir, on hi ha l’alberg, i hi entro a segellar la credencial del peregrí. No m’hi quedo. He vist escrit a la porta que la sortida és a partir de dos quarts de vuit del matí, i jo demà vull posar-me en camí molt més aviat.
Vaig a l’hostal que hi ha davant mateix de l’alberg, a l’altra banda del carrer. No els queda cap habitació individual, però sí lloc per estar en una compartida de vuit places. Ja m’està bé. Em serà com un alberg, però amb menys gent.
Quan pujo a l’habitació tan sols hi trobo una senyora anglesa de mitjana edat. Només entrar em pregunta si parlo anglès. No senyora, ni anglès, ni francès, ni rus i faci via que només tinc ganes de descansar.
Se’n va de seguida, i quan marxa desfaig la motxilla i me’n vaig a la dutxa. Més tard baixo i em dirigeixo cap a l’església.

El temple és d’estil barroc i va ser construïda entre 1734 i 1748. Té planta de creu llatina i tres naus. L’interior el trobo lluminós i solemne. La volta està il·luminada per vuit òculs. El retaule major també és classicista i té una imatge del patró del monestir, San Julià, obra de José Ferreiro.
Només hi veig un grup de turistes acompanyats d’una guia, i ja se’n van. Em quedo pràcticament sol assegut en un banc de la part davantera. Escolto el silenci. Em miro la llum com es filtra per les altes obertures. Penso què m’ha dut fins aquí. Potser hauria de dir qui, en comptes de què.

Surt un monjo bastant jove a preparar l’ofici que començarà a dos quarts de vuit. No tinc pressa per abordar-lo. Finalment, m’aixeco i li faig arribar la pregunta de si podria parlar un moment amb algú de la comunitat. En diu que normalment els monjos no reben els peregrins, però que si tinc alguna necessitat pot anar a buscar el pare confessor. No, no tinc cap necessitat. O potser sí. No ho sé.
Em diu que li ho expliqui, i ho intento però per algun motiu les paraules se m’atropellen. Dic que només volia parlar dels motius que aquesta tarda han fet canviar el meu trajecte mentalment establert i m’han conduit fins aquest monestir. Voldria parlar-los de l’amic Ramon que no conec en persona. Que va pernoctar en aquest mateix monestir fa catorze anys i també era peregrí com jo. M’agradaria saber si algú el recorda encara. Dir-los també que m’ha escrit una carta dient-me que continua avançant per un camí emboirat, el d’una malaltia, sembrant de la seva bossa potser unes darreres llavors.
Ja no puc dir res més. Tinc els ulls plens de llàgrimes i la visió ennuvolada. Em diu que segui, que em tranquil·litzi.

Ell entra i surt i va fent les seves coses. Al cap d’una estona torna i em pregunta si ja estic més seré. Li responc que sí. Si més no, ho intento. No troba el pare confessor, diu, i se m’ofereix a escoltar-me tot i que no té massa temps perquè aviat començarà la missa.
No vull molestar, repeteixo diverses vegades. Només volia donar testimoni que segueixo les petjades que va deixar al Camí un altre monjo benedictí, com vosaltres mateixos. Que ara sé que està malalt i em fa por escriure-li per si encara rebo més males notícies. “Hace mucho que no lo ha visto?”. No ens hem vist mai, sempre ens hem dit que teníem una abraçada pendent que algun dia es compliria. Ara tinc pena que no sigui massa tard. “Vaya a verlo”. M’ho repeteix ara i després i quan marxo. “Vaya a verlo”.
Després parlem una mica del Camí. Del poc que em falta per l’arribada i del final que no s’acaba mai, perquè el Camí sempre continua fins al Terme fixat i desconegut. Totes aquestes coses ja les donava per sabudes abans d’iniciar la primera etapa. Només que ara les estic vivint plenament. La teoria s’ha tornat pràctica i la pràctica m’ha afaiçonat la vida. Em confessa que ell està aquí per “culpa”, diu, del Camí.

Em quedo per assistir a l’ofici, que és solemne i cantat. El monjo amb el qual he parlat és l’únic jove, molt jove al costat dels altres on quasi tots són ancians venerables. Va deixar escrit el Ramon que, quan va estar aquí, el superior era el pare Victoriano, que llavors tenia 84 anys. No pot ser que sigui cap d’aquests, però molts d’ells li van al darrere. Hi estic bé, seguint la litúrgia, encara que em distrec amb els meus moments de raonament interior. Ha estat una experiència forta que caldrà anar paint.

L’estada a Samos serà el darrer moment emotiu del Camí que em farà caure llàgrimes torbadores. Ni tan sols a l’arribada a la Catedral de Santiago sentiré tanta emoció i tantes ganes d’abocar la darrera pena.
Quan arribi em sentiré alliberat del tot. Un home nou que vol començar un nou camí que enllaci amb el que ha seguit sempre. Un camí que et repetiré mil cops com el desitjo.