diumenge, 16 de maig de 2010

Camí de Sant Jaume. Vintena etapa: Molinaseca - Vega de Valcarce

Vintena jornada. 16 de maig. Molinaseca – Vega de Valcarce

He baixat un port de muntanya i encara n’he de passar un altre, abans no entraré a Galícia. Però això serà un altre dia, més endavant.
He estat molt a gust i ben atès, a La Casa del Reloj. El preu de la pensió inclou l’esmorzar, però jo no puc esperar. Sóc a la sala aviat i espero una estona que arribi la senyora per liquidar el compte. Mentrestant, em serveixo un cafè amb llet i tasto un bocí de pastís casolà que hi ha en una safata. Podria fer un esmorzar més complert, que de coses n’hi ha, però a aquesta hora no em ve de gust res més.

Quan surto veig gebre a sobre els camps. M’ha dit la senyora, abans de marxar, que estàvem a 3º. Fa força gelor, a primera hora en aquest poble de muntanya. El dia és completament clar i aviat surt el sol. Avui farà bo.
Dels gairebé vuit quilòmetres que em separen de Ponferrada, els quatre primers es fan per la carretera fins que, abans d’arribar al poble de Campo, es pot optar per prendre un camí o continuar per l’asfalt.
Campo és una població petita i bonica. Amb la fresca del matí i el sol que s’escampa els prats estan preciosos i dóna gust fer camí. Començo a trobar vinya, i els cirers que veig tenen el fruit quallat, encara verd. Més endavant en trobaré que ja maduren. Davant meu, tinc una magnífica vista de Ponferrada, i darrere els Montes de León nevats que vaig passar ahir.
Abans d’arribar a la capital del Bierzo creuo el riu Boeza i les vies del tren. El nom de la ciutat prové del pont de ferro que el bisbe d’Astorga feu construir en el segle XI per als peregrins a Santiago. A la vora del riu Sil s’aixeca el castell dels Templers construït a finals del segle XII. És una autèntica fortalesa l’interior del qual és romànic i la resta gòtic.

Costa sortir de Ponferrada, una ciutat que a primer cop d’ull enganya. És més gran del que sembla a primera vista. Els pobles que vénen a continuació són un apèndix de la capital. Poblacions petites però esteses a redós de la carretera per on es fa pesat caminar-hi. Tot és asfalt fins a Camponaraya, a dues hores de camí de la ciutat. He esmorzat a Columbianos, en un restaurant de carretera abans de creuar per un pont l’A-16.
Després de passar Camponaraya torno a creuar l’autovia i ja camino entremig de grans extensions de vinyes, la majoria antigues i amb ceps rabassuts. Plantacions noves se’n veuen poques.
Ja fa uns dos mil anys, les cites de Plini el Vell i Estrabó es referien a l’existència de vinyes a l’actual comarca del Bierzo, que originàriament és el derivat de la ciutat preromana Bergidum. Van ser els romans els que van impulsar l’agricultura en aquestes terres introduint-hi noves varietats de ceps i la tècnica de la rella romana.
La seu de la D.O. Bierzo está situada a Cacabelos, una ciutat mitjana a la vora del riu Cua. A la sortida es troba el Santuario de la Virgen de las Angustias, que acull la imatge de la patrona de la vila. També es conserva una singular imatge del Nen Jesús jugant a les cartes amb San Antonio de Pádua.

Passades les dues del migdia ja sóc a Villafranca del Bierzo. Aquí rebo una trucada teva i em poso content. Em dius que vas amb tot el grup i esteu dinant dalt el Montmeneu, aquella talaia on jo també pensava en tu fa prop de tres setmanes, quan contemplava tot el paisatge sortint de casa. Aquestes quatre paraules que escolto em renoven les forces per continuar.
Primer busco un lloc on dinar. A la plaça hi veig dos restaurants que també tenen taules al carrer, sota els tendals. M’assec i espero. Algunes persones dinen, però la majoria de gent deuen ser del lloc i prenen aperitius. Menjo sol, però per les altres taules també hi seuen d’altres peregrins. Un grup de sis dones catalanes, que també fan el Camí i són d’Esparreguera i d’Olesa de Montserrat, enraonen i planifiquen fins on pensen arribar avui. Marxaran abans que jo, i quan les avanci em diran que caminen uns trenta quilòmetres cada dia. De totes maneres, quan les atrapo van separades en dos grups, quatre que s’endarrereixen i dues que caminen més de pressa que les altres. Crec que pensen quedar-se a Trabadelo i ja no les veuré més.

Emmarcada en la vall del riu Valcarce, Villafranca compta amb un important patrimoni històric i arquitectònic. Als carrers que envolten la Calle del Agua, franquejada per nombroses cases senyorials, queden la majoria de monuments i edificis interessants de la vila: l’església de San Francisco, d’estil gòtic amb detalls mudèjars a l’interior; la Colegiata de Santa María i l’històric Hostal del Comercio.
L’església de Santiago, del segle XIII, obre la seva porta del Perdón els anys jacobeus i permet als peregrins que no puguin continuar la ruta guanyar el jubileu com si haguessin arribat a Santiago.

Després de dinar continuo cap a Trabadelo, més de dues hores, per la N-VI que va paral·lela al riu Valcarce. Val a dir que hi ha un camí de peregrins al costat de la carretera, però protegit del trànsit dels vehicles per un mur de formigó.
A les ribes del riu Valcarce el paisatge mostra nombroses parcel·les d’horts familiars. Aquest conreu minifundista del terreny és característic de les terres gallegues a les que m’aproximo.
En efecte, la terra és de transició i la parla comença a canviar. Encara sento el castellà, naturalment, però la gent gran -i quan arribi dalt de tot de la comarca també el jovent- sento que parlen amb un clar accent gallec.

Trobo que és d’hora quan arribo a Trabadelo, i com que no estic cansat i tinc altres opcions per quedar-me més endavant, decideixo continuar una estona més. La Portela és l’últim poble al peu de la N-VI. Ambasmestas està situada a la confluència dels rius Valcarce i Balboa. Després una solitària carretera guia les meves passes fins la següent població, on penso buscar allotjament. Abans d’arribar a Vega de Valcarce passo sota un viaducte de l’autovia que veig altíssim. Demà en trobaré un altre encara més alt, com mai no havia vist.
La capital del Valle de Valcarce està vigilada per dos castells que els templers aixecaren per tal de protegir el port.
La població no és gran ni petita. Es tracta d’un poble turístic de muntanya. Començo a preguntar i a aquesta hora de la tarda sembla que tot està ple. Finalment, una senyora de la localitat m’acompanya a Casa Pandelo, una petita casa rural que disposa de dues habitacions per llogar. Una està ocupa per uns brasilers i l’altra, per sort meva, me la puc quedar. Avui m’he lliurat per poc de no dormir al carrer.

Quan surto a sopar la senyora em recomana el restaurant que es troba una mica més avall a la carretera. No està ple ni molts menys, però em diuen que per sopar ho tinc complicat, que hauré d’esperar molta estona. Esperaré, no em fa res. M’estic a la barra, on també hi ha altra gent que pren begudes. Al cap d’una estona em diuen que tenen molta feina i que no és un problema d’esperar, sinó de cuina. M’és igual, puc menjar qualsevol cosa que tinguin. El que sigui m’estarà bé. Continuo esperant. Finalment, em diu l’amo que si vull sopar millor que m’espavili a anar a un altre lloc. Gràcies i adéu. No havia vist mai tanta simpatia junta. No els deuen agradar els peregrins, en aquest lloc, penso jo.
Finalment sopo, acceptablement, en un altre bar-restaurant i el menjador està buit. Tots s’estan al bar mirant el futbol.
Al peregrí tot li està bé. Dormir on sigui, sopar sol, menjar qualsevol cosa... El Camí avança i es va fent cada dia.