Ens asseurem, un dia,
l’un davant de l’altre
en un bar encès de veus,
i aquell tallat ja no tindrà
el mateix gust de sempre.
Comprendrem, llavors,
que va ser un prodigi
poder navegar junts
tantes hores i tants anys.
I ja no serà un secret
que ara se’ns esquinci
el vespre al descobert,
quan sabem que mai més
no se’ns tornarà a acoblar
la nit a l’hora malva.
Van de ser benvinguda
i ara són de comiat,
els teus petons.
3 comentaris:
Uf... preciós, Ramon. Quanta veritat hi ha en aquests versos :)
Me'ls van inspirar l'altra dia un post, que tu ja saps quin és, Anna. Com que la processó va per barris, no me'n vaig poder estar de dir-hi la meva, també. I ja veus que fins i tot la foto és plagiada.
;)
El vaig veure de passada. Fa massa mal llegir segons què a segons quins blogs, quan el que vols és oblidar. Tot s'ha de dir que m'agrada més la teva versió dels fets :)
Publica un comentari a l'entrada