diumenge, 19 de desembre del 2010

Ara que somric


Ara que el vent arrenca les fulles
que feien ombra a la pròpia mirada,
trobes un paisatge per descobrir:
un jardí secret que és tot teu, Elena,
perquè te n’he fet do per sempre.
Si vols, pots caminar-hi de la mà
de qui l’ha recorregut mil vegades.
Te n’ensenyaré els camins i els noms
de les coses que et duran a casa.
Acompanya’m, ara que sóc ric,
ara que he deixat de ser hoste
de les hores més fondes i soliues.
Acompanya’m per la nit serena
i deixem-nos fluir per aquest riu d’estels
que s’arreceren cap a la lluna.
Hi duc amor engrunat per repartir,
al fons de les butxaques. Té!
 
 
 

4 comentaris:

Montse ha dit...

aquest poma optimista... és una notícia entre línies? si és així... a part de felicitar-te les festes, se t'ha de felicitar per... la notícia.

I si no, m'alegra que somriguis (estàs més guapo) ;)

Montse ha dit...

ooooooooooooooostres POMA = poema!!!!!!!!!!!!!!!!

Ramon Aladern ha dit...

És que sóc optimista de mena, Montse. Que no ho saps?
:-)

dolors t.c. ha dit...

"T'ensenyaré els camins i els noms de les coses que et duran a casa"...

Camins generosos els del teu jardí que ofereixen seguretat, tendresa...
Bellíssim poema, Ramon!