dilluns, 27 de desembre del 2010

El vent del cim


Sóc en el més alt replà de la calma,
immòbil i atalaiant camins que s’enfilen
pel roquís que bat l’alta llum del sol.
Eternament els ulls i les mans enlaire,
com veles que s’inflen al vent del cim.
Cap a llevant veig repòs de barques,
i a l’horitzó, una fina mar de platí.
Vindrà la boira impregnada de clarors
per dir-me que en aquest lloc ferest
va espigar-hi, un dia, la flor del desig.

2 comentaris:

dolors t.c. ha dit...

No trobo l'adjectiu que voldria. T'ho diré d'una manera més planera: M'AGRADA MOOOOLT!

Josep Vilà i Teixidó ha dit...

Que si, que és fantàstic.
I que t'entenc molt bé.
I sents.
Poques paraules, enmig d'un cor, el vent, la petitesa de la presència, inmers en la natura. tot és i res no és.
"Bravo"