L’horabaixa, a Favàritx,
té els ulls negres de la nit.
Han callat tots els camins
per quan ens pertoqui parlar,
ara que les veles del sentiment
fremeixen al vent de xaloc
camí del Port d’Addaia.
Tornem quan neixen els estels
i s’enfugeix urgent el temor
que ens va robar tantes paraules.
Tornem, amb les saques plenes,
i fremim units per l’arruixada.
2 comentaris:
A Favàritx et trobes com a sa lluna
Es dies de temporal t' impressiona
L' hivern el fa un lloc allunyat
S' estiu , es dies que bufa mitjorn, el fan agradable , amb ses seves caletes i platgetes aïllades
que les nostres llavors puguir crèixer allà lliures i seguir fruint-ne
Fantàstic.
Publica un comentari a l'entrada