M’agrada despertar-me vora la mar
sentint la fressa sorda de l’onada.
Puc respirar sense tu, i tu sense mi,
però quina felicitat respirar a l’uníson!
Jo només sé que el vent em pentina
i que tremolo quan tu em mires.
Tu ets sense jo, i sense tu jo sóc,
i que gran seria junts compartir-ho!
Que no sé si és real, que no és normal,
que si és passió, encantament o il·lusió
aquesta insensata fantasia que m’omple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada