Manobre d'afectes

M’has donat els maons i te’n faré una casa,

i a l’incert marge es gronxaran

les ortigues i a la pedra escardada

s’hi arraparà ben fort l’heura que ens lliga.

No vull ser més viatger, ni savi ni poeta,

ara m’estimo més acaronar la sensualitat

de l’ombra que el teu front estimat em dóna.

Finestrals oberts, per on s’hi esmunyi

lluent el rostre del cel; teulats en vessant

inclinat on no pugui aturar-s’hi cap pena.

Que bell que és el matí que es perd

i ningú no sap per què!

I ens redreça el saber, revenint-nos

al cor la certitud que tot és possible.

L’esclatant blancor s’acaramulla i llisca,

altivament pur, pels llenços encalcinats.

So greu de la torbonada que retruny,

de l’aiguat que s’apropa. No has de partir,

les orenetes no ho fan pas, van i vénen

en una perfecta dansa. Mira el compàs

alçat al blau de la punta d’aquella ala!

Els fonaments que un dia em vas donar

han engendrat parets sòlides, en equilibri,

estances on estimar-nos avui

com quan res no sabíem. Paraules

guaridores després de tant silenci.