Els peus trepitgen reservats
el camí que du a la Roca Plana.
El blau es menja el rovell del sol
i biaixa un cel que es decanta.
Aplec de badades pedres tèbies,
claror de l’aigua que es despulla
i s’ajeu a l’ombra de la pinassa.
Nua pudicitat que s’exposa
a l’aparador privat de la platja
-mascles que amb parsimònia
paonen escrots portentosos-.
(tot és permissiu a la Waikiki).
Ignorem el tremolor de grills
per les soques inacabables
i anem a perdre’ns per la dolça
ignorant bardissa atònita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada