dissabte, 3 d’agost de 2013

Mussart


Capvespre d’agost,
a l’hora que els cors volen ser
furtivament caçats
i l’oracle solar llangueix a les carenes.
Miro en la cremosa quietud de l’aire
si vas collint els romanís fadats
obrint-te pas pel camp desert.
Quietament impera la calma
i l’enyor del que ha quedat enrere,
mai no voldré de tu despertar-me.
Els arbres i els penyals nebulosos
se’m confonen cada cop més
i el rapsode glosa l’amor i la mort.
A contrallum, dins la boira, em parla
dels mites d’Eros i Tanatos
polsant la lira de l’arquitectura
que em construeix i m’arruïna.
El crepuscle vacil·la i em xiuxiueja
mots a les orelles mentre els pins
exsuden la reïna de l’etern trasbals.
Hem d’avesar-nos a l’efímer món?
Exclamen les ombres filamentoses
que ara tramunten la carena 
enfilant-se pels barrancs pregons.
L’horabaixa encalça la llum porpra
i els mots que ha veremat l’esperit,
profecia de l’etern descans
en l’imposant silenci de l'últim llostre.
El dia es pon amb un calfred
i es resisteix a morir. Quina llum!
Capvespre d’agost, i l’hora tan lenta
que no sembla precedir la nit.