Mussart

Capvespre d’agost,

a l’hora que els cors volen ser

furtivament caçats

i l’oracle solar llangueix a les carenes.

Miro en la cremosa quietud de l’aire

si vas collint els romanís fadats

obrint-te pas pel camp desert.

Quietament impera la calma

i l’enyor del que ha quedat enrere,

mai no voldré de tu despertar-me.

Els arbres i els penyals nebulosos

se’m confonen cada cop més

i el rapsode glosa l’amor i la mort.

A contrallum, dins la boira, em parla

dels mites d’Eros i Tanatos

polsant la lira de l’arquitectura

que em construeix i m’arruïna.

El crepuscle vacil·la i em xiuxiueja

mots a les orelles mentre els pins

exsuden la reïna de l’etern trasbals.

Hem d’avesar-nos a l’efímer món?

Exclamen les ombres filamentoses

que ara tramunten la carena 

enfilant-se pels barrancs pregons.

L’horabaixa encalça la llum porpra

i els mots que ha veremat l’esperit,

profecia de l’etern descans

en l’imposant silenci de l'últim llostre.

El dia es pon amb un calfred

i es resisteix a morir. Quina llum!

Capvespre d’agost, i l’hora tan lenta

que no sembla precedir la nit.