No pensis que no t'estimi,
aigües amunt de la tardor;
et veig ardent, inassumible,
entremig d'una claror d'estels.
Tanco el calaix dels somnis
que és on guardo les il·lusions,
l'absurditat de posseïr-te
quan em banyes en mil petons.
¿Com retenir-te fins a la mort,
si sento el fluir secret
de la teva evanescència
damunt la falda dels teus ulls?
My moon sugar's.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada