Assegut a la porta de la borda,
m'exalta el perfil de la muntanya
retallada contra el blau del cel
i l'espessor de llum diamantina.
Cauen flocs de neu al pessebre.
Ben abrigat, m'estic en un lloc
on el blanc encartonat hiverna,
la mirada traça amples cercles
per quan hi surti al mig una flor
que estimi el roig de la posta.
És l'hora d'entrar ja a casa.
Encén el foc, no tinguis por
del fred i del gebre que pintarà
estels de guix dins la foscúria.
Jo, si per atzar algú pregunta,
me n'he anat amb l'hivern
a jugar com abans a nen petit
i a riure per qualsevol fotesa,
ninot de neu, nas de safanòria,
roc a la mà, glaç i trencadissa,
penellons als dits que cremen
com el crepitar dels boscos,
pàmpols morats que aniran
a omplir la meva mar petita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada