Abans de l'alba

Jo no preveia que m'exigís tant,

abans d'entaular-me al seu convit.

Pensava que volia que li parlés

dels vells temps dels meus dies,

de la remor de la mar, de l'amistat

dels roures i els cedres quan l'home

boscà se'ls mira, de l'enamorament

sense esperança del sol i la pluja.

Del vent insensat que em fa caure

i de nou m'aixeca, transformat,

sense un crit ni una queixa.

Abans de l'alba, tancant la porta,

i posant-me la mà a l'espatlla,

em conduí fins a un vast desert

on em mostrà les impossibles

maneres d'ésser, quan ETS.