dissabte, 4 de gener de 2014

Abans de l'alba

Jo no preveia que m'exigís tant,
abans d'entaular-me al seu convit.
Pensava que volia que li parlés
dels vells temps dels meus dies,
de la remor de la mar, de l'amistat
dels roures i els cedres quan l'home
boscà se'ls mira, de l'enamorament
sense esperança del sol i la pluja.
Del vent insensat que em fa caure
i de nou m'aixeca, transformat,
sense un crit ni una queixa.
Abans de l'alba, tancant la porta,
i posant-me la mà a l'espatlla,
em conduí fins a un vast desert
on em mostrà les impossibles
maneres d'ésser, quan ETS.