divendres, 14 de febrer del 2014

El penyal de la reina

¿Com es pot descriure una bellesa feta de serrats i llegenda?
Les pedres s'han apoderat de l'horitzó muntanyenc i aquest
els ha atorgat unes ales a canvi. Montsant és un mut decorat
de contorn difós, de núvols petrificats. Al matí, paleta de colors,
a l'ocàs el cel és de bronze. El Carcaix, angost i enderrocat,
serpenteja i condueix les aigües per entre l'entallat de cingleres.
Gorja profunda que véns de Cantacorbs i discorres davant meu
dia i nit, la meva set es troba on et porta la natura, i a mi l'amor.
Vent de ponent, vent solitari, vent de la nit, arremolina't a les veles
de la nau que salpa per damunt d'un paisatge cap al port estimat.
L'hàlit de les vinyes prioratines em transporta l'aroma dels romanís,
del bruc d'hivern i la ginesta, la dolçor de les flors dels ametllers.
Sento les peülles retronants del cavall que serveix a una reina,
la crin eriçada i les potes del davant aixecades amb vehemència.
A ran de l'abisme s'hi condensa una respiració aspra, viva,
però ja marcada per la mort. Una dona d'ulls verds i pell efèbica
s'aboca a l'altar de les ofrenes. El rei nostre senyor vol clavar
l'estendard a l'alcàsser escarpat on oneja la bandera sarraïna.
Les pedres ja no aixequen cap sostre, com si el vent i les tempestes
amb el seu llamp hagessin decapitat d'un tall el cim de la muntanya.
L'ombra es torna roja sota les roses des d'aquell dia. Reprenc
la història i en deixo anar un cabdell al vent per entre els viaranys
de la vida. Ningú no ho sap pas, a través de quins insòlits camins,
errant, tornarà aquella reina mora que va escollir ser lliure per sempre.