dimecres, 12 de febrer de 2014

L'home dels erms

Vaig salpant, muntanya amunt,
i l'altiu far del tormo em guia.
El mestral bat sense cap pietat
la proa del ferreny rocam. El vent
porfidiós xiula. Si acluco els ulls
veig les matraques girant, sorruts
gira-sols que s'alcen a la veïna serra.
No preguntis com era l'empedrat malmès
que trepitges, quantes passes pretèrites
van arribar fins dalt la carena. Un replà,
quatre llaçades i de nou un altre replà,
com si pugessis una escala corcada,
espirals que tenen l'estrany poder
de dur-nos lluny de nosaltres. A un temps
de feixucs erols de carbó, de bosquerols
que encengueren les pires on hem cremat
tots nosaltres, i llavors res no sabíem
de la fi del bosc, del patiment dels roures,
canviant futur per un rosegó de pa negre.
Fa un dia clar, i una ala de l'aurora
vermelleja en el cel mentre el seu cos
encara jeu enfonsat en la vall propera.
La bellesa no mor mai. M'ho diu l'èxtasi
que exsuda dels pins, les alzines, del cant
a les capçades que m'amara els sentits.
Tramunto i baixo a la vall, a les marjades
avui selvàtiques, a la humida fondalada
on hi regna el lligabosc i el boix-grèvol.
Què se n'ha fet, de les vinyes als costers?
On paren les rialles després de la verema?
Tot és solitud i sents com el bosc respira,
com la vida amagada es va fent present
a mesura que el silenci avança. Les mudes
pedres del mas enrunat, el sord gemec
dels cairats que lentament van podrint-se,
com un costellam grisós que ha estat
rosegat per les bestioles, testos d'olles
emmascarades que van colgant les herbes...
Seria un paisatge opressiu per a l'ànima
si no fos per la vida que arreu verdeja.
Qui l'ha creat, tanta bellesa? Quines mans
han afaiçonat aquesta creació divina?
Qui-sap-lo! L'home que aquí va viure
no ha deixat cap rastre. O potser sí,
si tanco els ulls i sento com batega
l'harmonia que ell va sentir.


2 comentaris:

Dolors Turmo ha dit...


Llegint-te he recordat un llibre excel.lent que explica de manera corprenedora i inquietat l'extinció d'un petit poble de muntanya i la solitud de l'únic habitant que hi queda. Es titula LA LLUVIA AMARILLA.
Sempre m'impressionen els masos abandonats i abatuts pels anys.
Com eren les vides de les generacions que hi van passar? Quins desitjos, ilusions, esperances, tristeses van moure la vida dels seus habitants? M'encantaria poder-hi llegir tot això en les seves pedres.

Ramon Aladern ha dit...

Crec, Dolors, que aquesta percepció i aquestes preguntes ens les fem molts dels qui anem a la muntanya i ens mirem els canvis i el pas del temps amb una mirada sensible.