dimarts, 11 de febrer de 2014

Paisatges color sípia

Els anys passen carrers, carrers,
i mentrestant sembla que deixes la vida
a mig fer, impotent de veure't amunt dels dies.
I no és que d'esma vagis arrencant el fulls,
car confies en els anys futurs i t'enerva
i t'incita tot el que veus, com ara aquest sol
d'hivern que es despulla i s'ajeu a la pinassa,
o aquella fiblada a la pell quan se't mostra
la confiança humida d'uns ulls per conèixer.
Tan fina la línia que ens separa, tanta escalfor,
encara, a la carícia que a la galta s'arrapa.
M'agradaria que sabessis les coses que jo sé,
les coses que va veure aquell nen salvatge
que no tenia records, els records que té ara,
que vivia en un temps que no existeix, color sípia,
on no hi havien entrat les ones hertzianes ni res
que no creixés directament de la terra: els vents,
la pluja, l'estiu plàcid, el sol pintant tomàquets,
els ànecs i les gallines ponedores anant a joca,
i que quan ja no treballaven anaven a l'escudella,
crestes, pedrers i oueres, que bones!, conillets
que es feien grans i feien cap a la cassola
dels diumenges, l'indeleble record de les figues
d'aquella figuera que era una casa, ombrívola,
de rames que servien per fer de trapezista, l'estesa
d'avellanes al setembre, quan tornava a l'escola,
el fred indescriptible d'uns hiverns inacabables,
les serps d'aigua a la bassa, veïnes inevitables
de les seves capbussades, els jocs, parar rateres,
martiritzar abelles innocents quan abeuraven
i les hi arrencava les ales, el vesc que atrapava
les caderneres i l'ataconador que se les enduia
al carrer de la Galera, les caderneres del mas
que eren lliures, pobres. I el glaç i l'aire glacial
que tallava l'ànima i anava esculpint els records
a les tendres neurones, com un rastre de cargol,
saltant de toll en toll, esbarriant les oliasses
que baixaven per la riera, una bruta romanalla!
I aquell febrer dels cinquanta, anant a la Prioral,
pantalons curts, mans ertes, morades, estrenyent
un grapat de candeles camí de casa, plorant
a llàgrima viva els cops que destruïen una virginal
forma de vida, xopes de fred les finestres de l'ànima.
Paisatges amb figura, color sípia. Possiblement
no hi ha res més equívoc que una bona memòria.