Vaig
néixer a la Mediterrània,
en
femení, com una mare.
I
com que a la infantesa
no
vaig conèixer ni portes
ni
finestres, només camp
obert
i horitzons blaus,
als
ulls sempre hi tenia
la
mar per on les barques
i
les veles hi lliscaven.
La
plana era el bressol:
un
pendís d'avellaners
i
oliveres que arribava
fins
a l'aigua, llunyana.
Entremig
un campanar,
quatre
masos esparsos
que
servien per decorar
i
poca cosa més. Ah, sí,
el
Puig d'en Cama
guardant-me
les espatlles,
amatent
com un bon pare.
La
nit tenia estrelles,
als hiverns patíem fred
i els estius ens tiràvem
a
la bassa, sense roba.
Com
voleu que no em sentís
segur
i feliç amb tanta
bona
companyia?
Ara
puc enfrontar-me
a
una hora fràgil sense
trontollar.
Els fonaments
els
tinc a la Mediterrània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada