El
celatge va enfosquint-se
i
la pluja comença a sanglotar
entre
els arbres. Millor dit,
només
t'ho creus tu que cau
tristesa
damunt les fulles
encara
per néixer, verd tènue.
El
cert és que el cel no té
parpelles
ni ulls ni llàgrimes,
no
respira ni sospira amb acords
d'aquella
cançó que enyores,
només
s'ondula i es difumina.
La
nit no s'impacienta,
arribarà
per la vall del vespre
amb
peus descalços, silent
com
l'aranya que va teixint
la
seva xarxa sense pressa.
La
nit et dorm a la falda?
És
en ella que comença
a
existir el futur, el somni
boirós
et va prenent forma
fins
sortir a la intempèrie,
tan
poderós que fa feresa.
Demà
et despertaràs
i
sabràs que existeixes,
s'obriran
matins lluminosos
i
seran els que has somniat.
Recorda
que rostre i ulls
miren
a través de l'ànima,
que
les paraules no diuen res
si
no t'amaren els sentits.
Saps
que tot és paper mullat,
menys
la vida que tu vius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada