Tu podries haver estat
la resposta que jo
esperava
a una pregunta que mai
no et vaig fer.
I jo, que he abandonat
la fe
i sé que la mort
vindrà sola,
intento veure'm els
ulls
reflectits al fons de
la copa,
i m'ensorro quan fuges
sense avisar, alegria,
donant un cop de porta.
Ara ja sé que les
roses
no tenen espines ni
olor,
que d'alguna manera
he inventat el teu nom
pensant-me que a les
nits
tenia els teus ulls tan
a prop,
clars, sense les
incògnites
de la por, i era un
somni.
Tu no saps, no
t'imagines
com de sola arribarà
la meva mort
sense
la teva
vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada