Utopies

Com m'he de creure

que els somnis no són reals,

tot i que tu sols existeixes

en les meves utopies?

Encara que ara em diguis

que l'esperança és un oblit,

que el plaer i la tristesa

sempre van de la mà,

no renunciaré mai a l'alegria,

a la plenitud i a l'amor,

a caminar cap als horitzons

i assolir el que no és de ningú,

tenir les carícies prodigioses,

desxifrar tots els enigmes,

comptar les ones que moren

i desfan els castells de sorra.

Desitjo veure constel·lacions

amb milions d'estrelles,

mirar-me en el nu dels teus ulls

amb tot l'univers que em dónes.

Fronteres que no ho són,

llençols d'un blanc infinit,

el teu cos adormit i les mans

plegades sota el teu rostre,

alguna cosa més que un gust,

la tènue llum de la mitjanit

que entra pel finestral i et besa.

Vull habitar la teva memòria,

resseguir les teves valls

sense vergonyes a la meva boca,

beure en la font dels teus pits

ara que sé que ets una utopia.