dissabte, 9 de maig de 2015

Utopies

Com m'he de creure
que els somnis no són reals,
tot i que tu sols existeixes
en les meves utopies?
Encara que ara em diguis
que l'esperança és un oblit,
que el plaer i la tristesa
sempre van de la mà,
no renunciaré mai a l'alegria,
a la plenitud i a l'amor,
a caminar cap als horitzons
i assolir el que no és de ningú,
tenir les carícies prodigioses,
desxifrar tots els enigmes,
comptar les ones que moren
i desfan els castells de sorra.
Desitjo veure constel·lacions
amb milions d'estrelles,
mirar-me en el nu dels teus ulls
amb tot l'univers que em dónes.
Fronteres que no ho són,
llençols d'un blanc infinit,
el teu cos adormit i les mans
plegades sota el teu rostre,
alguna cosa més que un gust,
la tènue llum de la mitjanit
que entra pel finestral i et besa.
Vull habitar la teva memòria,
resseguir les teves valls
sense vergonyes a la meva boca,
beure en la font dels teus pits
ara que sé que ets una utopia.