Temps

Em llevo en l'hora greu
entre la nit i l'alba
per sortir a respirar vida
a fil de matinada.
Panteixo, tremolen
verticalment les cames
quan cremen calories
i una calitja d'or s'esberla
en arribar a la Bassa Nova.
Tot és quietud excepte
les orenetes que xisclen,
llançades al vol, en un joc
que em fa venir memòria
de quan tot era comprensible.
És el moment de tornar,
els grans focs esmorteïts
ja no revifen i la buidor
a les mans impera.
La passió encara m'empeny
cap algú que, com un crit fosc,
és al fons dels records.
Baixo de replà en replà
empès per un vent abrupte
cargolat a l'apagada xemeneia.
Es torcen les espigues plenes
i callen els lilàs per sempre,
però de temps en temps
sento la veu de les hores
com em parlen de la quietud
que vindrà a ressonar
en les profundes capes del cor
quan el meu alè s'extingeixi.