diumenge, 31 de maig del 2015

Vent d'aram

Greu, aquest ponent va dissipant
el més profund que vas donar-me.
Totes les llums de la nit proclamen
que ja no hi podem fer res. Sabem
que allò que vam ser, la basarda,
la tremolor de les petites veritats,
l'abundància, se'ns farà ignorada.
Vaig amunt i avall. Tinc exhausts
el llocs i els moments que un dia
van ser veritat aguda. Dintre meu,
sempre en exili, l'enyor pugna
per fer-se planta exuberant.
No sé què fer-ne de les imatges
que em vénen ara a les mans,
inútils i xopes d'olors antigues;
plenes, em van ser tan amicals
i no sé dir-me que no les estimo.
Em sé oblidat i em queda un deix
de tu que es va fent cendra.
Fa massa temps que és fosc
i s'arremolina un vent d'aram
pels camps roents de la memòria.