divendres, 12 de juny de 2015

Lacrimae rerum

No tornis, vespre
de l'abandonament,
deixa'm estar com ara estic
que tot m'és vi amarg.
Si de tard plou
no serà la tristesa
la que relluï enmig del baf
dels carrers humits
que donen a la muralla,
a l'hora greu soterrada
el griu torna a ser jove
amb uns dits allargats
que van cap a la fosca.
Si de tard plou tant
guardarem la veu intacta,
un tremolor tocat
per vagits de llum freda,
les mans a les butxaques
atrapades en els replecs
d'aquesta gran mentida.
Encomana vi barat
del que podreix les dents,
a l'hora que la nit s'agrisa,
que beurem a poc a poc,
sunt lacrimae rerum,
fins perdre la mesura.
Amb el dimoni adequat
qualsevol infern és bo,
i un lladruc metàl·lic
ens serà vomitiu
quan el silenci s'esquinci.
Si de tard et recordo,
no veuré pas el teu rostre
dins d'una ampolla buida.