L'oreneta

Vas arribar a la meva vida
just quan els llucs despuntaven,
amb els ulls plens d'horitzons,
escampant paraules musicals
de poesia, que retenen i deslliguen,
que fan camí a través del brossall
de les rieres, els capvespres,
quan els pins exsuden les reïnes
remorejant l'amor que han conegut.
Vaig proposar-te d'anar a trobar
el mar i ajeure'ns a la platja,
veure com el sol del matí se't trena
als cabells que escampen desig
davant les ones, ulls aclucats,
esperant els vermells de la posta.
Però em vas dir que no podies.
Aleshores podem pujar a una barca
i anar a buscar frisoses realitats,
mar endins, allà on els pescadors
estenen l'ormeig dels somnis reals,
navegar o volar amb els estels
de prima nit, ben agafats al timó,
sota el rumb de les constel·lacions.
Però em vas dir que no podies.
Vaig suggerir un sopar a l'Escandall,
i un vi d'agulla, les mans disposades
per tornar a acariciar tots els gustos,
besar-nos boca a boca en perdre'ns
per la sorra tèbia del fosc desmaiant,
creient que no ha de tornar el dia.
Però tu vares dir que no podies,
que estaves compromesa amb els cims
que havies de tramuntar al novembre,
tornar en un vol llunyà al sud,
a la quieta conca de l'enyor.
Que eres una oreneta.