uns trenta deserts amb els seus descampats,
sense arbres i sense portes per poder obrir,
jo sé com de trista estàs. Alguna cosa em diu
que lluites contra el temps i la desesperança,
que et queda un buit sense omplir a l'ànima
de quan et van dir que els somnis no són reals.
Sents com criden les aurores de la infància
que van guardar els jocs perduts en un àlbum,
de quan les mans no volien sentir-se buides
i les carícies i les rialles anaven escassejant.
Altra vegada ets tu quan baixes lentament
al soterrani que et pertany, tornant a casa.
Busques el camí de creixença, t'envoltes
d'àngels i de cascavells, massa exigències
i també de manantials riallers, et sedueixen
fragàncies de llessamins que també punxen,
i ara saps que, per caminar, s'han de donar
cada dia petits i grans passos, fins arribar
a veure l'albada, quan els núvols s'aixequin.
T'escolto amatent quan vas sobrevolant
el que entens i l'incomprensible, desnuant
les emocions de les capes profundes.
Mentre passa l'estel fugaç i se'ns amaga
la lluna, posa la teva mà en la meva
i no em creguis quan et digui que tot
està escrit a les estrelles. Però així,
miraràs al cel i obriràs els llavis,
somriuràs com només tu saps fer-ho.
Un altra dia ja et demanaré un petó.
Fotografia: El Peregrino del Pirineo, clown i mag
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada