dilluns, 28 de desembre de 2015

Aquelles dolces mans

Tu, única al món,
em passes el berenar,
pa amb vi i sucre,
gots de llet condensada,
o un ou amb vi ranci
si em veus desmillorat,
xocolata no gaire,
i molt de tant en tant
secallona del mercat.
Avaloto, faig parlar,
romancejo tant com puc,
no m'avies a l'escola
si no m'has ben clenxinat,
els gossos borden,
les oques em fan por,
segueixen la llaurada
les gallines picant cucs,
a redós de tot el mas
floreixen lliris blancs.
A l'hivern fas bugada,
mans balbes a la bassa
com si no hi hagués glaç.
Sargeixes estrips
mentre hi ha claror,
poses un pedaç
empenyent el pedal
de la vella Singer,
cuses botons i traus,
fas estalvis pel Tió,
animosa i sens desmai
te'n cuides de tot.
Ningú no sabrà
quantes hores esmerces
en feines, penes i treballs
amb la llocada que t'ha tocat.
Al vespre, havent sopat
i no tenint televisor,
resem un parenostre
pels pobrets de món.
A la nit no dormo
si no véns i m'acotxes
els llençols manyacs,
m'escalfes les mans,
em fas petons,
no claudiques mai.
Jo, mumare,
t'hagués dut al parc
a veure peixos de colors,
a Provença a la mar gran
banyada de sols daurats,
amb un gaiato a la mà
els diumenges a l'ermita
pentinada i un barret nou,
si no haguessis marxat
tant de sobte i sense avís.
Ara al cel ja menges dolços
asseguda a un balancí.