anem a menjar canelons,
traiem l'avi de la residència
sense haver-hi una raó.
Asseguts al voltant de taula
mirem d'evitar records molestos,
ens fem un somriure deferent,
un engany, tal com es diria,
quan de tot cor ens avorrim.
I així amb seny, com una família,
decidim acabar-nos els torrons.
Demanem cafè, la copa,
el puro de la redempció, la coloma
de la pau ja ha tocat el dos.
Ens estirem, petem les mans...
Al final acordem d'acabar-ho,
ja hem fet passar un camell
pel difícil cap d'una agulla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada