i sé que demà tornaràs
perquè vius dins meu
en la set més profunda.
Et veig com una ombra
allargant-se en la platja,
sempre en exili, llavis
besant murs de pedra,
pas feixuc entre el vent
i la lluna que no gosa.
¿Com és que no et mous
de la ribera trista?
Sento la teva veu
plena de secrets
vora de l'aigua viva.
Pausadament, vas i véns
amb el compàs de les ones
per ser el meu desig
que et crida i et reclama,
selvàtic bell somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada