miro enlaire, declina la llum,
un vent de ponent mou els arbres
i les rodes aèries somnien, lentes,
unes terres clares que les acotxin.
I és ara que un fred que tenia oblidat
em recorda com s'estarrufava un núvol
aquest matí i em deixava quatre gotes.
És aquí que mor el dia, ullprès
per aquest color daurat damunt la Mola.
T'estimaré quan caigui la nit,
a boca de fosc, fins a l'hora bona,
quan et despertis entre els meus braços
i una carícia teva de nou em rapti.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada