divendres, 22 de gener de 2016

L'hivern sense el teu cos és molt més cru

M'aixeco d'hora, ja hi estic acostumat,
tinc les portes del son mal tancades.
Bec un got d'aigua, m'afaito, i tot seguit
un breu raig de l'aixeta em glaça la cara.
El ritual sempre és el mateix, m'entretinc
el just i no obstant cada detall importa:
les malles compressives, la samarreta
tèrmica, mitjons, buf al coll, guants...
esportives ben cordades i ja estic llest.
Faig uns mínims estiraments i surto
esperitat per la porta. El bar de baix
encara no ha obert i dues noies esperen,
i mentre esperen fumen una cigarreta
per espantar el fred o per cremar la vida.
La fleca aixeca les persianes, a la plaça
els més matiners són els qui escombren,
tot es posa en moviment, tot i que és fosc.
Encara no s'hi veu i la matinada és flairosa
a l'hora prima. Vaig sortint de la ciutat...

Els arbres ens parlen, diuen. Vespreja
i la tenora i el flabiol ja han emmudit.
T'he vist a tu i a les altres com rèieu,
enjogassades, volent aprendre els punts.
No sé si el vespre moderarà els meus batecs
ara que m'acosto a aquell arbre i a l'escorça
hi descobreixo un cor gravat. Adolescents
que encara no sabem quan ens cridarà
la nit del temps. L'aplec s'ha acabat. Potser
vindràs a la colla i seràs la meva balladora.
Més endavant començaré a acompanyar-te
a casa teva quan pleguem, i serà el principi;
ara tot són preguntes i no  tenim respostes;
tant joves com som i ens agraden els llavis
incandescents. Em revénen els versos
del poeta d'Arbúcies, que ens els ha escrit
en aquest mil nou-cents seixanta-set:
“Avui t'he vist a la plaça
noia que vius al raval,
i m'he preguntat: què passa,
que el cel no et sembli tan alt?
I m'he adonat de la flama
del cabell il·luminat,
del teu riure que m'inflama,
del teu cos, del teu posat.
Era imprecisa i poncella
la turgència del teu pit,
i la pupil·la, una estrella
que aclareix la meva nit...” R.V.B.

Què m'espera que no sigui vent i temps
efímer que passa? Vaig cara amunt, primer
de tot cal agafar el ritme, controlar els batecs
i compassar-los amb l'esforç, no hi ha pressa.
Trepitjo asfalt. No et precipitis, dia, deixa'm
la clara nit i el pes dels estels girant dins meu.
Als afores vaig deixant enrere les darreres llums.
No hi ha pena, conec tots els topants, els clots,
les aèries arrels, no és per perdre'm que sóc aquí.
Ja sento el primer cant d'un gall, una companyia
que em fa més planer el tortuós camí. No m'aturo,
avanço uns caminants i cada cop es fa més ampla
la solitud al meu entorn. El despertar de l'aurora
aviat es farà present i el cel s'encendrà, a llevant,
com un arbre de sang que es ramifica per damunt
del mar. Córrer per sentir que corres al meu costat...

Som a l'Almadrava, ja festegem i ens festeja el cor
amb cada mirada. Volem abolir la casa dels pares,
tastar vida futura, mossegar amb passió la fruita
desconeguda. Aviat ens casarem. Avui, a la platja,
no trobem la intimitat per abraçar-nos. Me'n vaig
un any lluny a fer el servei. Me'n vaig amb recança
perquè els dos sabem que trigarem a veure'ns.
Quan torni, serà per sempre. I vull que sàpigues
que, aquí, en aquesta plana temperada i amable,
vora aquesta mar lluminosa de blaus i maragdes,
hi viurem vint-i-cinc anys més de felicitat absoluta.
Per a mi seràs temple de rosada i jo seré part de tu.
Ara encara no sabem res, tot ho hem d'aprendre junts.

Passat els Cinc Camins volo lleuger per l'ample espai
que el Camp abraça. La nit es retira, no es resisteix,
ara sí, de morir als braços incandescents del nou dia.
Allà lluny, per sobre d'un gest retret de mar, una pols
de llum s'enlaira fins a tocar les últimes estrelles.
Sento més fondo cada batec meu que es correspon
amb alguna cosa: clarobscurs, feresa, vent d'absència,
confós amb aquest paisatge que ve de la infantesa.
Altes marjades, tot és de pedra seca devora el camí.
En el moment que la vida torna a reviscolar, després
del solstici d’hivern, davant la temptació de fer el figaflor
el moc d’avellaner hi oposa una riallada escatològica.
Als Coets ningú canta per acompanyar amb la seva veu
la meva esperança. Baixaré pel camí de les Ànimes...

Aturem el vol, tornem a la font primigènia de l'amor
que de tant no mirar-nos als ulls ens hem perdut.
Els nens que vas infantar ja s'han fet grans. Ara toca
que deixem la rutina que ens corseca l'ànima i tornem
a ser foc que tot ho habita. Anirem muntanyes enllà,
al Catllaràs hi farem estada, i les valls pirenaiques
covaran l'intangible sentiment que hem redescobert.
Ja no som joves, i no obstant, creiem que tenim vida
per endavant i que tot és possible. La fe fa miracles.
Tornarem a casa havent esquinçat la tenebra, units,
i no sabrem mai del cert què és el que ens salvà. Tu,
dius que va ser a Falgars, que ens atrapà la secreta veu
i que aquesta mel que ara es vessa prové d'allà dalt.
Jo dic que és una foguera, la que ens crema per dins.
Els dos sentim aquest inexplicable dolor a l'entranya,
quan estem allunyats l'un de l'altre. És un gran desori
que tu has sentenciat amb premonitòries paraules:
“Ens estimem com si demà s'hagués d'acabar el món”.
No trigarà gaire temps a caure'ns tot el cel a sobre
en menys d'un segon...

Vaig tornant, acompanyat pel cant dels ocells de l'alba.
Ja no hi ha fronda, els plataners em porten camí avall
fins a les primeres cases. Les cames encara responen,
habituades com estan a córrer m'estalvio el cruiximent.
No em cansa l'esforç, millor m'he fatigat dolçament
suportant aquesta set que no cessa, que és no tenir-te.
Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Arribaré a casa, em dutxaré i prendré quelcom lleuger,
nàufrag famolenc, i sense defallir vindré al teu costat
a fer-te companyia, com cada dia des de fa tants anys.
Tothom va molt abrigat, però jo el fred el sento per dins.
Trobo que l'hivern, sense el teu cos, és molt més cru.