i ja no podíem avançar més,
tres-cents seixanta-cinc dies
al desolat jardí sense flors,
en un mal any per oblidar,
núvols bastards, el fred amagat
sota la pell, trepitjar fulles seques
per trobar futur al que no en té.
Tanmateix, la vida sembla feta
per resistir tots els embats.
Por de l'abrupta solitud,
sense un mal port, no n'hi ha.
Són poques les paraules
que et puc dir, si ja sabies
que la vida no em pertany.
Cada nit vaig a l'oblit del son
esperant ressuscitar demà,
tot provisori, volent trobar sentit
al paisatge sense llunys ni props.
Les paraules són difícils de trobar
el nou de febrer, el més cruel
dels mesos del més cru hivern.
No s'acabarà el món
si a partir d'ara no et puc estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada