Idomeni

Truquen a la porta. Qui és?
Jo crec que podem fer
com qui no veu res.
De tantes culpes repartides
no hem pres cap mal camí
bo i tenint llàgrimes a punt
per esbandir consciències,
si de cas ens arriba el fang.
Passo els dies distret, cansat,
com aquella rata espantada
que no li agrada el que veu
i s'amaga en qualsevol forat,
i m'adono que l'únic sostre
que reconec és la senzilla
tapa de la caixa de morts.
Un dia vaig mirar rere el filat
i no vaig reconèixer el rostre
que en aquella hora difícil
passava la mà entre l'acer.
I el temps de cop es va aturar,
avergonyit d'aquell sofriment.

Pujarem ara a les barques
varades ran la negra nit
i no sabem si vindrà un nou dia.
Que lluny les nostres cases
i el nostre poble
redossat a les dunes crespes!
Que llunyà el dia de l'esperança
quan el vent ens era favorable!
S'ofeguen crits. Hem deixat
la mar tan ampla i ara tot d'una
s'aixequen murs impenetrables.
M'assec al terra i ploro.
A poc a poc ens anirem morint
de tristesa i recança
d'aquella nostra llar encesa.
Una sola alenada ens empeny
sota aquest cel encapotat,
sense ni un raig de sol
i sense cap paraula amable:
els somnis dels nostres fills
que vam enterrar a la sorra.